És actualment Espanya un règim autoritari, amb la major corrupció de la història?

    Per als que intentem aprofundir en els problemes socials, el comportament professional de molts dels nostres mitjans en els temes més importants per a la població ha estat decebedora i en bastants dels casos, irresponsable.

    Ho vam denunciar pel que fa al seguiment de la crisi (veure per exemple En el 10 aniversari de la gran crisi 2006/16. Penedès Econòmic nº56) però han continuat amb temes tan importants com la corrupció i la qualitat democràtica del nostre sistema polític.

    En relació a la corrupció, destaquem les següents notes del nostre treball Per què unes democràcies tenen més corrupció que unes altres? (Penedès Econòmic nº 45) que serveixen per aclarir per què quan hi havia tanta corrupció a Espanya, en el període del boom immobiliari, la percepció per la població era pràcticament nul·la (1% fins al 2009). De l’article em van cridar l’atenció les següents conclusions incloses en els estudis sobre la corrupció que vaig utilitzar. De El color de la corrupción, de P. Rey Mazón, sobre els principals periòdics espanyols “quasi tots deixen de cobrir o ho fan però dedicant-los menys espai, els casos dels partits “amics” o més afins. Només un ciutadà ben informat, amb una dieta informativa que inclogui tots els colors, podrà escapar de la visió partidista d’un sol periòdic”.

    Segons M. Villoria i F. Jiménez, La corrupción en España. Les denúncies de la corrupció política són també part de la política, “aquells que reporten o denuncien instàncies de corrupció poden ser opositors polítics de l’acusat amb la intenció de desacreditar-lo: aquests crítics de les pràctiques corruptes amb freqüència tenen una altra agenda pròpia” (Sandholtz i Koetzle)... la percepció general de la corrupció està fortament influïda pels escàndols i la cobertura mediàtica del tema.

    Existeix un problema de “retard en els efectes” (Johnston). Quan un govern persegueix seriosament la corrupció es produeixen detencions i escàndols polítics que generen la sensació que hi ha més corrupció avui dia que quan no es perseguia. D’aquesta forma augmenta la percepció quan comença, probablement, a reduir-se el problema.

    Els casos de corrupció que han sortit en els mitjans i s’han investigat provenen de l’època anterior. La majoria dels casos han estat molt vinculats al boom de la construcció i aquest havia finalitzat en l’últim trimestre de 2007.

    Espanya no té una corrupció sistèmica en la qual els suborns als funcionaris són l’habitual. Per exemple, a Amèrica Llatina, la mitjana de persones que reconeixen haver pagat un suborn en l’últim any és d’un 23% o a l’Àfrica subsahariana d’un 56%. Les dades d’Espanya, d’entre un 2% (2009) i un 5% (2010) de pagadors, reflecteixen una Administració on el pagament de suborns és l’excepcional i proper a bastants països europeus que tenen nivells de percepció bastants menors (exemple, Àustria 2-9 i França 2-7, en els mateixos anys).

    Les dades objectives ens diuen que la corrupció pública és majoritàriament corrupció política i ella, s’ha centrat, sobretot, en l’àmbit urbanístic i en les administracions subnacionals, especialment en l’Administració local. És en l’àmbit de l’urbanisme i els permisos de construcció, on els enquestats denuncien majors demandes de suborn.
    Si Espanya està en la mitjana, amb la reforma del marc legal en relació a la transparència de l’activitat pública i la penalització de la corrupció, l’incentivació de la independència i la celeritat de la justícia i de la policia, el control de la selecció de funcionaris i de la discrecionalitat dels polítics, les polítiques anticorrupció de la UE (exemple, GRECO...) i el despertar de la consciència ciutadana sobre aquest tema, anirem corregint aquest problema progressivament. Encara que en col·lectius tan enormes (entorn de 3 milions de funcionaris) sempre hi haurà persones que se surtin del guió. Tanmateix, si aquests casos es destaquen com la notícia més important del dia, la percepció de la corrupció s’anirà reduint lentament, encara que les dades objectives ens apropin a Dinamarca.

    Els nostres mitjans de comunicació tenen un gran repte per recuperar la credibilitat social. Perquè si està acreditat que la percepció de la corrupció va relacionada amb la seva cobertura mediàtica, per què no la van denunciar en el seu període central? Va ser per interès o per ignorància?

    I el mateix ha passat amb la qualitat democràtica del nostre sistema polític. No es correspon la percepció ciutadana amb les dades objectives dels principals índexs.
    Alguna vegada hem escrit en relació a les democràcies que tots els sistemes polítics tenen defectes i que no n’hi ha cap de perfecte. Però les democràcies tenen l’avantatge que, com que no tanquen, apallissen i eliminen els que les intenten perfeccionar i permeten rellevar als polítics incompetents, malversadors i corruptes, poden reduir-los.

    En els règims autoritaris la repressió, la falta de control i de crítica i l’absència d’eleccions lliures, afavoreixen que s’instal·lin eternament en la gestió pública la corrupció i la incompetència. Les seves classes dirigents a més de ser extractives en recursos econòmics, també ho són en llibertats ciutadanes, per aquest motiu els mateixos països estan junts en els últims llocs en llibertat i en els màxims en corrupció.

    L’índex britànic de classificació mundial del 2016 “Democracy Index 2016, reparteix els països en grans grups: Democràcia plena (1/20), Democràcia imperfecta (21/76), Règim híbrid (77/116) i Règim autoritari (117/167). La classificació situa a Espanya en el lloc 17 del rànquing mundial de qualitat democràtica, per davant d’EUA, Itàlia i França. Espanya està integrada en el grup (solament 20) de Democràcia plena. Estan situats en el grup de Règim autoritari: Veneçuela en el 117, Cuba en el 128 i Corea del Nord, l’últim en el 167.

    En l’Índex de Percepció de Corrupció, sobre Transparència Internacional corresponent a l’any 2016, Espanya està situada en el lloc 41, Cuba en el 60, Veneçuela en el 166 i Corea del Nord en el 174 (l’últim és Somàlia en el 176).

    La lluita política, com expliquem en el cas de la denúncia selectiva de la corrupció a Espanya, és molt més cruel que als mercats. De manera que, per desplaçar algú del poder, els contrincants exageren fins a la xafogor els defectes del contrari i oculten i intenten minimitzar els propis. Però, tots els partits polítics amb representació al parlament espanyol volen perfeccionar la democràcia o n’hi ha alguns que intenten substituir-la per un altre règim? Aleshores no passa la seva estratègia per deslegitimar el sistema democràtic?

    I, quant als mitjans, per què no publiquen i amb la mateixa intensitat allò que ells consideren “sensacionals” índexs tan importants per a la població? No s’adonen que el seu comportament després de tantes decepcions és ja escandalós? Quan faran autocrítica de les causes de l’abandó dels seus clients?

    Ja és a la venda el número 140

     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu