1) MASSA ANYS DE RELAX
Encara que semble estrany, la base de l’article sobre “El nostre règim autonòmic, un camí equivocat” va tenir el seu naixement fa un munt d’anys en una sèrie sobre els efectes polítics que provocaria la conversió dels estats tradicionals en províncies d’un nou gran estat. Aquest article el vaig continuar publicant, en els anys posteriors i en l’últim quinquenni, a Notarios y Registradores, ¿Hay Derecho?, Penedès Econòmic i en altres publicacions, com El Economista.
Amb les successives adaptacions a la situació política i econòmica, l’article va anar adquirint un to cada vegada més pessimista.
No podia entendre, entre altres coses, com, si havíem aprovat amb tant entusiasme el procés d’unificació, seguidament no ajustéssim els costos de funcionament de l’estat i les autonomies a aquest nou repartiment de funcions, tot això per a fer viable econòmicament aquesta integració, que no tingués en compte la nostra producció legislativa la reducció de la nostra sobirania, que no transforméssim l’educació fent-la més competitiva i universal, ni que els nostres partits que havien aprovat aquest projecte no adaptessin els seus programes als seus compromisos ni, especialment, que els partits CIU i PNV canviessin tan radicalment la seva direcció (Roca “L’únic projecte de futur per a Espanya passa per Europa”, Anasagasti “Per aquest motiu no ens agraden els nacionalismes exacerbats de l’Estat nació que impedeixen la construcció europea” Congrés, tardor de 1992).
Però com que aquestes reflexions són cada vegada més compartides i en vista de la gran quantitat de problemes i sobrecostos que estan generant sobre la ciutadania, potser sigui un bon moment per corregir aquest error històric: el fet de no haver ajustat el règim autonòmic a les funcions que exerciran les nostres autonomies, quan conclogui el procés d’unificació de la Unió Europea.
2) SEGURAMENT, EL FUTUR JA NO ESTÀ A LES NOSTRES MANS
La manca d’adaptació del nostre sistema autonòmic al procés d’unificació europea, des de fa anys, l’hem considerat un error gravíssim.
Aquesta reconversió continua absent en els programes dels nostres partits com una prioritat imperiosa. El sobrecost autonòmic, origen de bona part de l’endeutament públic, ens ha portat a una situació límit.
Si es produeix una elevació general dels tipus d’interès o de la nostra prima de risc, l’ajust, llavors, ja no el faran els nostres polítics que han de cuidar la seva clientela, sinó els prestadors exteriors que tindran una altra preocupació major que l’electoral.
Josep Oliver en La Vanguardia del 14 de juliol passat (“Vertigen”) ens prevenia del canvi que s’estava preparant en molts països amb l’enduriment de les condicions financeres (FED, BCE, XINA...) que pot arruïnar la nostra bombolla de tranquil·litat i creixement. I que ens hauríem d’anar preparant per a aquest inevitable canvi.
El nostre gran endeutament (1.124.961M el juliol) especialment provocat, en els últims anys, per l’engegada del mecanisme de liquiditat autonòmic i municipal, fa que tinguem una posició vulnerable.
El FMI i la Comissió ens avisen que el control de la despesa autonòmica és “crític perquè Espanya aconsegueixi quadrar els comptes públics”.
El tipus d’interès mitjà s’ha pogut reduir des del 4,07% el 2011 al 2,59” a l’agost passat pels resultats positius de la nostra economia que han provocat la confiança dels mercats financers i l’actuació del BCE.
Però les dades del pressupost de 2017, posen els pèls de punta si es produís un increment important del cost del deute : IRPF 78.027M, Imposat de Societats 24.399M, IVA 67.463M, interessos 32.171M. On retallarem?
La Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal va calcular en més de 200.000 milions l’import emprat en els mecanismes de finançament per a les Comunitats Autònomes en el període 2007 a 2015 (20 punts dels 65 del PIB incrementats en el total de deute, més altres 8 punts per interessos = 86.501milions). Abans d’aquesta crisi Espanya només havia tingut més d’un 100% del PIB de passiu el 1909 com a conseqüència de les guerres de Cuba i Filipines, així com de la depreciació de la pesseta i de la inflació que va arribar al 80% (ABC 18-2-17). En aquest mes d’octubre s’ha publicat que AIREF ha calculat que 200 punts més de prima equivalen a 15.000 milions d’euros.
L’increment de la inestabilitat política o el canvi de la direcció econòmica a rutes menys rigoroses, segurament intensificarà la reconversió.