PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online de la Vegueria Penedès

Per què Veneçuela, amb tants recursos està en la ruïna, té tan poca llibertat i tanta corrupció?

La lluita política, tal com vam explicar en el cas de la denúncia selectiva de la corrupció a Espanya, és molt més cruel que als mercats. De manera que, per desplaçar a algú del poder, els contrincants exageren molt els defectes del contrari i oculten i intenten minimitzar els propis.

Quant a la nostra democràcia, cal distingir entre els que volen corregir els seus errors i els que amb la manipulació d’ells intenten substituir-la per un règim sense llibertats pels que no opinen com ells. En el primer cas, el seu compromís democràtic és seriós en el segon cas no.

L’índex de qualitat democràtica mundial del 2016 “Democracy Index 2016”, reparteix els països en grans grups: Democràcia plena (1/20), Democràcia imperfecta (21/76), Règim híbrid (77/116) i Règim autoritari (117/167). La classificació situa a Espanya en el lloc 17 i estan situats en el grup de Règim autoritari: Veneçuela en el 117, Cuba en el 128 i Corea del Nord, l’últim en el 167.

En un article a El Periódico de Catalunya, Luis Mauri afegia 2 índexs més, l’austríac “Global Democracy Ranking 2013-14” (Espanya, 19; Japó, 20; Israel, 24; Itàlia, 27; i Veneçuela, 97) i el nord-americà “Freedom in the World 2016”, que atorga a Espanya 95 punts sobre 100, a França 91, als Estats Units 90 o a Itàlia 89 mentre que a Veneçuela 35, a Cuba 16 i a Corea del Nord 3.

En l’Índex de Percepció de Corrupció i Transparència Internacional corresponent a l’any 2016, Espanya està situada en el lloc 41, Cuba en el 60, Veneçuela en el 166 i Corea del Nord en el 174 (l’últim és Somàlia en el 176).

En aquest Índex, Veneçuela estava el 1995 en el nº 38. El 1993, el Parlament va substituir a Andrés Pérez acusat de malversació de fons públics. El 1994, Chávez va abandonar l’exèrcit per dedicar-se totalment a la política basant el seu discurs en les denúncies de corrupció del sistema i dels partits i dels abusos de “l’oligarquia decadent” sobre el poble.

Al desembre de 1998, va resultar triat president. Quan és reelegit al desembre de 2012, Veneçuela estava ja en el lloc 165 del rànquing de la corrupció. Va morir al març de 2013 d’un càncer.

A Veneçuela i el 2016, amb una economia arruïnada per la mala gestió econòmica, la deterioració es va accentuar, el PIB va retrocedir un 18% i la inflació va ser d’un 254,9%, resultat principalment del descens del preu del petroli i de la reducció de la seva extracció per la falta d’inversions, en una economia en la qual el petroli proporciona la pràctica totalitat de divises, la qual cosa va agreujar, encara més, el nivell de manques de la població.

L’enfonsament econòmic es va accelerar durant aquest any 2017 fins a provocar el 3 de novembre passat la decisió de Maduro decretant “el refinançament i reestructuració del deute” a partir d’aquest dia. El 13 de novembre passat l’OPEP va anunciar que la producció diària de PDVSA havia baixat a l’octubre (-130.000 que setembre) per primera vegada en els últims 28 anys de 2 milions de barrils diaris. Des de 2015 a octubre de 2017 el descens era de 699.000 barrils diaris.

Dues dades certifiquen aquesta situació crítica: el deute de Veneçuela supera els 130.000 milions de dòlars, segons la CEPAL i la firma d’assessoria econòmica i financera Econometrica, declarava que Veneçuela havia entrat tècnicament en “hiperinflació”, en depassar per primera vegada a l’octubre (50,6%) el llindar del 50% que defineix aquest concepte.

A l’estar en mans de nord-americans (60) i canadencs (10) el 70% dels bons i haver prohibit el Govern d’Estats Units comprar nous bons i arribar a acords amb Caracas o la petroliera estatal PDVSA, en haver-se reduït les seves reserves de divises al seu més baix nivell dels últims 40 anys (a 9860 m., 500 en efectiu, la resta en or Nov.17) i haver de pagar uns 9.000 (o més segons fonts) milions de dòlars l’any que ve i amb la contracció del valor i la producció del petroli, el règim de Maduro està en un atzucac que agreujarà la situació dramàtica de la població.

Els problemes econòmics de la població deriven dels defectes estructurals derivats de la política econòmica des que va assumir la direcció Hugo Chávez. L’expropiació d’empreses i la nacionalització d’activitats productives en mans privades, les dificultats legals per a la creació d’empreses privades, el control de preus van provocar la destrucció de la competitivitat de la base productiva de béns i serveis per a la població de manera que actualment s’ha d’importar la major part d’ells i això s’ha de pagar en dòlars i la venda de petroli cada vegada és més insuficient per al seu finançament.

Per assegurar el seu poder, Maduro s’ha recolzat en la Força Armada, a canvi de compensacions de tot tipus. La Vanguardia del 8 d’agost de 2017 en un article sobre la “soberaníssima constituent” incloïa en un quadre destacat “Generals en el més alt”, “Dotze generals s’asseuen en el gabinet de Maduro... Els militars controlen empreses, un banc, una televisió i un conglomerat energètic”. Control que s’ha accentuat a primers de desembre, amb la substitució d’històrics del chavisme per militars als quals ha nomenat ministres d’àrees tan importants com a Petroli, Comerç Exterior, Transport i Habitatge Es pot anomenar això “un sistema oligàrquic”?

Es critica la deficient gestió dels militars però la ruïna de les empreses públiques està garantida quan la gent professional i competent és rellevada per personalitats afins i desproveïdes de capacitació.

El canvi de gestors va provocar que PDVSA que era fa 20 anys una empresa enormement rendible va acabar sent deficitària quan els costos, la plantilla d’empleats i la utilització dels seus recursos van passar a ser determinats per criteris polítics.

Una de les característiques dels sistemes ineficients és la deriva autoritària amb l’objecte d’impedir el relleu i amb això, evitar l’aflorament de l’escandalosa corrupció i malversació de la seva classe dirigent.

És el que va fer Maduro quan, després de perdre en les eleccions de 6 de desembre de 2015, va crear una assemblea constituent per substituir un poder legislatiu que no dominava.

El camí cap a la dictadura s’ha anat accentuant. Alejandro Tarre a El País “Cómo el chavismo aprovecha el hambre para ganar votos” (9-12-17) explica el sistema del control per treure-li profit polític a l’escassetat d’aliments. Hi ha 3 components: els Comitès L. de Proveïment (CLAP) creats el 2016 per distribuir aliments, els censos dels beneficiaris d’ajudes socials i el “carnet de la pàtria” que serveix per accedir als beneficis i els punts vermells que s’instal·len en les eleccions prop dels centres de votació i que permeten controlar als votants.

A finals d’octubre, Amnistia Internacional denunciava que el Govern veneçolà ha engegat una campanya de violacions il·legals d’habitatges de persones sospitoses de dissidència.

I, especialment des de l’1 d’abril, amb una enorme repressió. En la primera quinzena d’agost, l’OEA denunciava 620 presos polítics (amb Chávez eren 13) i l’ONU en el seu primer informe, feia responsable al govern de Maduro de “sistemàtiques” detencions arbitràries (5.021), arrests sense garanties jurídiques (mes d’1.000), tortures a milers de ciutadans i de 46 morts, almenys, per les forces de seguretat (mes 27, almenys, per “col·lectius chavistes” a Wikipedia 127, extraoficial 30 més) i uns 2.000 ferits.

Tot això, ha estat denunciat, des de fa temps, pels països democràtics i els més importants organismes internacionals, Amnistia Internacional, ONU, UE, Parlament Europeu, etc.

Segons l’Observatori de Violència, es van registrar el 2016, 28.479 assassinats, el salari mínim integral mensual total (actualitzat l’1 de novembre és de BS 456.507,43) avui al mercat paral·lel equivaldria a 3/4 dòlars, quan va entrar Maduro era de BS 3.634,02 (1-5-13) que equivalien a 151 dòlars. Ecoanalítica ha calculat que les classes populars destinen el 90% dels seus ingressos a aliments, la F. Farmaceutica V. alerta que l’escassetat de medicines arriba al 85%... La falta d’aliments i medicació ha provocat una crisi humanitària en la major part de la població incomprensible en un país amb tants recursos.

M’estranya l’escàndol que es va produir el 30 d’agost de 2017, quan Maduro va oferir 5 milions de dòlars als damnificats per l’huracà Harvey, el que fos el primer a visitar Cuba per oferir un donatiu després de l’huracà Irma i que fa uns dies en l’ONU ratifiqués la seva disposició d’ajudar als països del Carib afectats (Inclòs Puerto Rico) quan no té recursos per alimentar al seu poble.
Són dirigents que tenen un ordre de prioritats diferent i com hem assenyalat, la seva primera preocupació és la supervivència del règim polític i l’estructura de poder i interessos de la seva casta dirigent. Amb això, els recursos són destinats a millorar la seva imatge exterior i afavorir amb el control d’aliments interior i l’ajuda a determinats països, un vot captiu per assegurar la seva continuïtat.

0
0
0
s2smodern