Un dels temes que més m’ha interessat és el de l’eficiència dels sistemes polítics.
Un dia vaig reunir tota la col·lecció d’articles que he publicat sobre política amb l’objecte de fer un resum de les idees o textos que pensava que mantenien la seva vigència malgrat la seva longevitat.
El primer tenia data del 2 de maig de 1984: “Por una visión práctica de la política”.
Allò que em va xocar és que gran part d’aquest conservava actualitat. Continuem tenint una fe cega en el fet que es compliran les promeses dels nostres polítics sense exigir les garanties mínimes que reclamem, en els temes que més ens interessen, en el nostre esdevenir personal i professional.
Sense un comportament exigent serà difícil aconseguir que siguin competents els nostres dirigents si com a ciutadans no ho som.
La idea d’aquestes propostes és la d’intentar aconseguir per al ciutadà una protecció semblant a la que té el consumidor en la seva relació amb els seus agents econòmics i socials amb els quals concerta i es relaciona però, per a això, ha d’aconseguir el mateix nivell de preparació i d’exigència que té en la seva vida privada.
1. INICIANT EL TRAJECTE: PER UNA VISIÓ PRÀCTICA DE LA POLÍTICA
“Si només un 1 per cent dels que s’indignen pels aeroports sense avions i les autopistes sense cotxes hagués preguntat abans de la seva inauguració sobre el seu cost, quina utilitat tindrien per a la població i com ho pagaríem, segurament tindríem menys inversions inútils”.
Quan analitzem el comportament dels ciutadans davant la política, en un règim democràtic, veiem que, bastants d’ells, no utilitzen el pragmatisme que fan servir en altres facetes de l’esdevenir social.
Aquesta mancança, crec que s’aguditza en les societats amb una alta tradició religiosa. En elles, molts ciutadans, transvasen el seu sentiment religiós a la política, la qual cosa condiciona el seu comportament polític i això, crec, no és bo per a l’estabilitat i el progrés social d’un país.
D’una banda, radicalitza les posicions, en infondre-hi un cert fanatisme per fer un examen objectiu de la situació real de la societat, dels seus problemes i solucions i converteix als ciutadans en fidels seguidors d’una nova classe sacerdotal, la política.
Si aquesta actitud es generalitza, la sobirania, que hauria d’estar al poble, passaria a ser monopolitzada per la classe política, privant els ciutadans, convertits en ingents ramats de fidels, de la seva llibertat d’acció i decisió, pròpia del sistema democràtic.
Crec que el comportament dels ciutadans davant la política, en un règim democràtic, hauria de ser el mateix que mantenen en la seva vida social i econòmica, fonamentalment pràctic, jutjant com l’afecta personalment l’esdevenir polític.
En l’àmbit privat, davant un producte que analitzem per al nostre ús ens fixem més en les qualitats i en el preu del mateix, que en la propaganda i imatge dels productors, d’aquesta manera, en la vida econòmica, van seleccionant-se els productes que ofereixen una millor relació preu qualitat i van sent eliminats els productes que malgrat una propaganda enlluernadora, de principi, després defrauden en la seva utilització.
Si ens comportem pragmàticament, la valoració d’una opció política la faríem després de comprovar els efectes que produeix en la societat i en cadascun de nosaltres en relació amb el cost que ens representa.
Així, rebríem amb escepticisme la publicitat política fins que no veiéssim concretades, en el nostre entorn, les seves suggeridores propostes, en els temes que ens interessen i coneixem: progrés econòmic, llibertat personal en tots els camps, seguretat personal i col·lectiva, serveis públics... Justícia, salut, ensenyament, seguretat social, etc.
D’aquesta manera, el vocabulari que s’utilitza en política, tindria un altre significat, més real.
En efecte, els termes reaccionaris o progressistes aplicats a una mesura, a un programa o a un sistema polític, quedarien corregits d’aquesta manera: és progressista o reaccionària una mesura o un programa, en la mesura que en aplicar-se beneficia el benestar espiritual i material del poble, amb independència del que es digui en la seva presentació, i és progressista o reaccionari un sistema polític en la mesura que en relació amb altres sistemes polítics ofereixi o no al seu poble unes majors quotes de nivell econòmic i satisfacció espiritual.
Si actuéssim d’aquesta manera els ciutadans, els partits competirien en fets, en progrés social i no en publicitat i en oratòria, en comprovar l’escepticisme dels votants i l’esperit crític d’aquests davant els resultats negatius.
D’aquesta manera, la sobirania la recuperaríem els ciutadans i convertiríem als polítics, de pastors espirituals, en eficaços gestors dels nostres interessos, amb el consegüent progrés per al poble, que manté econòmicament el sistema democràtic i la consegüent estabilitat del mateix, en acreditar-se definitivament en la societat, sense cap risc.