COM PODEM QUEIXAR-NOS DELS POLÍTICS SI ELS HEM ESCOLLIT NOSALTRES?

Tots els sistemes polítics tenen defectes, no n’hi ha cap de perfecte. Però les democràcies tenen l’avantatge que, com que no tanquen, apallissen i eliminen els que les intenten perfeccionar i permeten rellevar els polítics incompetents, malversadors i corruptes, poden reduir-los” 

1.- La responsabilitat dels ciutadans

Un poble que no ha sabut escollir, controlar ni corregir els seus dirigents, no mereix queixar-se dels fracassos de la seva gestió.

La democràcia no camina sola, necessita de l’impuls d’un nombre mínim de ciutadans assenyats i diligents que la condueixin pel camí de l’eficiència. Això és tan determinant que he arribat a sospitar que la diferència de qualitat de les democràcies és que en unes el nombre és menor i en altres major.

Si només un 1% dels que s’indignen pels aeroports sense avions i les autopistes sense cotxes hagués preguntat abans de la seva inauguració sobre el cost de les mateixes i del seu manteniment, quina utilitat tindrien per a la població i com ho pagaríem, segurament tindríem menys inversions inútils.

Un país no pot ser eficient si els seus dirigents no ho són.

El problema del polític no és el que cobra sinó el dany que fa a la societat quan és un incompetent.

Per què ens queixem de la falta de competència de tants dirigents polítics si acceptem el seu nomenament per exercir funcions en les que no estaven capacitats, sense fer cap crítica?

Espanya és com un agricultor, inicialment elaborador de productes de poc preu però que, sorprenentment, va fent cada vegada millor i amb major èxit internacional, un major tipus d’activitats econòmiques més complexes i de major valor. I un agricultor no és un senyor que els caps de setmana se’n va a Londres o París a comprar roba, va en un Audi i acostuma a passar les seves vacances en platges de moda o creuers de luxe. El dia que fem productes de major valor afegit serem més rics, tindrem ocupació de més qualitat i podrem retornar abans el que devem i viure millor.

Si durant el transcurs d’un partit important de futbol en un moment complicat, el seu entrenador decideix substituir a Messi o Ronaldo per un familiar d’un alt càrrec públic, malgrat el seu carisma i representació social, hi hauria tal escàndol que, segurament, el relleu no es produiria. No obstant això, la gent que comprèn que un familiar, sense cap qualitat ni competència reconeguda, no pot ocupar un lloc entre un conjunt que broda l’excel·lència, no reacciona igual quan a un altre amic o familiar el nomenen per dirigir una Caixa d’Estalvis, un Hospital o qualsevol Entitat Pública, sense cap tipus de preparació.

Mentre s’adona, immediatament, que la incompetència d’un jugador pot ser letal per a un equip de futbol, la d’un polític les decisions del qual li perjudiquen en una part fonamental de la seva vida, li costa entendre-ho.

Si un equip decideix fitxar un jugador, no passaran 24 hores que tota la massa d’aficionats tindrà un curriculum de tota la seva vida esportiva, dels equips que ha jugat, dels gols que ha fet, si el preu que es va a pagar és correcte i si hi ha alternatives millors i fins i tot si és un jugador adequat per al conjunt, no obstant això quants ciutadans coneixen el curriculum dels que han votat, la seva preparació i si servirà per al lloc públic que se li ha encomanat?

Si es presentessin a eleccions Mozart i David Bisbal, en bastants països guanyaria David Bisbal i en algun d’ells de forma escandalosa. Encara que amb l’extensió entre la ciutadania de l’educació i de l’hàbit d’escoltar bona música, els percentatges podrien canviar.

La democràcia sempre l’he vist com un instrument perfecte en el qual la qualitat de l’emissió de la música depèn, fonamentalment, de la destresa de l’intèrpret i aquesta, alhora, de la selecció dels mestres i de la intel·ligència i dedicació de l’alumne.

 

2.- La crisi

És molt important que els ciutadans tinguin consol i reparació en les catàstrofes socials però crec que és encara més eficaç que els gestors públics comptin amb preparació i intel·ligència suficient perquè no es produeixin.

Abans de la crisi immobiliària d’Estats Units teníem una crisi pròpia que es va ocultar, per ignorància o interès, per gran part dels mitjans d’informació general fins que va aparèixer la tradicional excusa exterior (com sempre Estats Units) que va permetre camuflar la responsabilitat de la nostra gestió econòmica. Sinó fora així per què a finals del 2007 havien tancat la meitat de les agències immobiliàries? No seria per què portaven 2 anys amb una gran recessió de vendes i no pels 3 o 4 mesos anteriors, des de la crisi als Estats Units? Llavors quan sortirem de la crisi? Quan abans substituïm el model especialment centrat en la producció de cases pel de producció de béns i serveis competitius internacionalment, en preu i qualitat, única manera perquè, amb la generació de renda i ocupació en altres sectors, s’asseguri el futur del sector de la construcció i les seves branques auxiliars i complementàries.

No és que fóssim rics, és que ens prestaven diners com si ho fóssim i com si els poguéssim retornar.

No són de les promeses dels polítics sinó de l’èxit dels productes i dels serveis nacionals als mercats, del que deriven el nivell de renda de la població, la remuneració, la seguretat i la quantitat de l’ocupació, el finançament dels serveis públics i les prestacions socials i en definitiva, la qualitat de l’Estat del benestar.

És la competitivitat del sistema productiu el motor del desenvolupament dels pobles.

Sense tenir això en la sang, els pobles estan condemnats a repetir les seves crisis i al risc de quedar seduïts per estafadors polítics que, aprofitant-se de la bona fe de la ciutadania, ofereixen solucions “sense esforç” i “sense acreditar el seu finançament” pels problemes. Són com els venedors de productes fraudulents que van portar a la ruïna àmplies capes socials que es van adonar, massa tard, que la inversió, com la política, només va oferir beneficis a qui els va estafar.

La crisi ha evidenciat la indefensió del ciutadà enfront de la gestió pública. És de les poques activitats en què no es jutja la incompetència i el frau com a responsables directes de la ruïna social. Ni encara avui, amb tants damnificats, s’ha plantejat aquest debat.

La ruïna de les Caixes és un exemple de com acaben les empreses gestionades per gestors no professionals i això és universal. Si agafem una de les grans empreses i canviem el Consell d’Administració, “obrint-lo a la societat” o “incrementant la democratització social de les companyies capitalistes” i l’omplim de representants socials de gran repercussió mediàtica: consumidors, ONG, Creu Roja, religions diverses, de la cultura, sindicats... segurament ens estalviarem, de moment, els escandalosos sous dels Consellers que hem vingut coneixent però dubto que no acabés en la ruïna.

Pot una empresa ser competitiva sense que ho siguin els seus dirigents? I és que una cosa és ser gent que “ens cau bé” i una altra, ser un bon gestor.

De tota manera si em pregunten la meva experiència sobre la crisi he arribat a la conclusió que poca gent fa cas en aquest clima d’eufòria general. És com un final de curs d’una universitat o d’un institut, quan entres a la gresca a posar una mica de sensatesa recomanant als presents que deixin de beure i intentant retirar els gin-tonics, aviat t’adones que no és el moment oportú de fer-ho.

0
0
0
s2smodern