1.- Pot funcionar una democràcia sense un periodisme al servei del ciutadà?

García Montalvo: “Als  Estats Units els opinadors que el 2005 parlaven de cercle virtuós i que el Dow Jones arribaria als 36.000 punts, els han eliminat. A Espanya, aquesta gent que al 2006 deia que tot era perfecte, avui explica com sortir de la crisi.”

“Si està acreditat que la percepció de la corrupció va relacionada amb la seva cobertura mediàtica, per què no la van denunciar en el seu període central? Va ser per interès o per ignorància? Com ens convenceran que la ignoraven quan tothom la coneixia? Què van fer els mitjans catalans per esbrinar si era certa la denúncia que va fer Maragall en el Parlament? Si hi ha diaris que són incapaços de dedicar ni un petit percentatge de la seva primera pàgina a la corrupció del “partit amic” seguiran denunciant la corrupció quan aquest partit accedeixi al poder? La denúncia de la corrupció té per finalitat evitar-la per a la ciutadania o reduir la quota de vots de l’enemic polític? I si l’amic és un incompetent denunciarà la incompetència o intentarà ocultar-la o emmascarar-la buscant-li un enemic exterior on dirigir les ires de la societat? Si eren mitjans d’informació, per què no van informar als seus seguidors dels riscos, per evitar que la crisi els afectés tan greument? Quantes portades i textos van dedicar a la incompetència de la gestió econòmica, a la falta de liquiditat del sector empresarial, a la ruïna que provocaria l’esclat del boom immobiliari, a la sobrevaloració dels immobles, a l’irresponsable creixement de la despesa pública i de les inversions inútils quan a partir del 2007 es trunca una font fonamental d’ingressos, la construcció; i especialment en l’àmbit autonòmic (més de 195.000 funcionaris) i municipal (Ex. Plan E 12.110 milions, 22.900 funcionaris), a les decisions econòmiques purament electoralistes o a la falta de reformes que milloressin la competitivitat de l’economia, que van ser la base dels nostres actuals problemes? I quantes a temes trivials?

Potser la diferència obeeixi al fet que els propietaris del sector als Estats Units continuen pensant que la funció principal del periodisme és la d’oferir als seus lectors una informació independent, solvent i honesta.

2.- Sobre la reconversió del sistema autonòmic

Mai he entès com, si havíem aprovat amb tant consens el procés d’unificació, seguidament no ajustéssim els costos de funcionament de l’Estat i les Autonomies a aquest nou repartiment de funcions, tot això per fer viable econòmicament aquesta integració, que no tingués en compte la nostra producció legislativa la reducció de la nostra sobirania, que no adaptessin els partits els seus programes al que havien convingut o que, entre altres mesures, no transforméssim l’educació fent-la més competitiva i universal.

Però com aquestes reflexions, són cada vegada més compartides i a la vista de la gran quantitat de problemes i sobrecostos que estan generant sobre la ciutadania, potser sigui un bon moment per corregir aquest error històric: el no haver adequat el règim autonòmic a les funcions que exerciran les nostres autonomies, quan conclogui el procés d’unificació de la Unió Europea.

El sobrecost autonòmic, origen de bona part de l’endeutament públic, ens ha portat a una situació límit.

Si es produeix una elevació general de tipus d’interès o de la nostra prima de risc, l’ajust, llavors, ja no ho faran els nostres polítics que han de cuidar a la seva clientela, sinó els prestadors exteriors que tindran una altra preocupació major que l’electoral.

El nostre gran endeutament especialment provocat, en els últims anys, per l’engegada del mecanisme de liquiditat autonòmic i municipal, fa que tinguem una posició vulnerable.

El FMI i la Comissió ens avisen que el control de la despesa autonòmica és “crític perquè Espanya aconsegueixi quadrar els comptes públics”.

L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal va fixar en més de 200.000 milions l’import emprat en els mecanismes de finançament per a les Comunitats Autònomes en el període 2007 al 2015 (20 punts dels 65 del PIB incrementats en el total de deute, mes altres 8 punts per interessos = 86.501milions ). AIREF ha calculat que 200 punts més de prima equivalen a 15.000 milions d’euros.

L’increment de la inestabilitat política o el canvi de la direcció econòmica a rutes menys rigoroses, segurament intensificarà la reconversió.

 Hi ha diaris que són incapaços de dedicar ni un petit percentatge de la seva primera pàgina a la corrupció del “partit amic”

3.- Sobre la rendibilitat electoral de ser un bon gestor i no un malbaratador

Quan a Iñaki Azkuna el van guardonar amb el Premi World Major al millor alcalde del món el 2012, Tann vom Hove membre principal de la fundació City Mayors va dir que la transformació de Bilbao d’una ciutat industrial en declivi en un centre internacional per al turisme i les arts es devia a l’obertura del Museu Guggenheim el 1997 i a l’elecció d’Azkuna com a alcalde 2 anys més tard.

Un altre mèrit d’Azkuna és que, malgrat la gran inversió efectuada, l’Ajuntament la va cobrir amb els seus recursos, de manera que en els anys de major crisi econòmica, 2011 i 2012, va mantenir el seu deute a zero.

També va triomfar en la gestió del seu electorat. Quan va entrar a l’Ajuntament amb el PNB, tenia 9 regidors i des de llavors va necessitar pactar amb altres forces polítiques, fins que el 2011 va aconseguir la majoria absoluta (15/29). Crec que una de les claus del seu creixement és el seu principi: “em declaro alcalde de tots els ciutadans de Bilbao i seguiré així fins que acabi amb els meus ossos”. Ho va portar tan rigorosament que al febrer del 2014 es va negar a retirar els retrats dels alcaldes franquistes que demanava EH BILDU “havia que respectar la història, encara que molesti”. Cosa que havia mantingut en quant a la llista de carrers i edificis municipals.

També va gestionar bé els interessos del seu poble com va demostrar evitant enfrontaments polítics i aconseguint assegurar la seva complicitat al servei de Bilbao. Una de les frases que defineixen el seu compromís polític és quan va censurar el pacte de Lizarra del PNB amb ETA i Batasuna. “Un partit centenari, cristià i demòcrata no pot tenir cap relació amb el que justifiqui o no rebutgi la violència”.

Quan es parla de la necessitat de regenerar la política espanyola l’exemple d’Iñaki Azkuna mereix que es converteixi en una lliçó per a tots. Als polítics, els assenyala el camí del que cal fer per aconseguir acréixer el nombre dels seus votants. Però també per als ciutadans, el comportament dels de Bilbao que van saber agrair amb els seus vots els mèrits d’un gran gestor. Ell insistia en això i tenia raó. Els ciutadans podien haver escollit, que n’hi havia en quantitat, revengistes, contraris a l’activitat econòmica i la reconversió cap al turisme i les arts, conflictius amb forces i institucions polítiques i van merèixer compartir les desenes de guardons que Bilbao va rebre gràcies al seu mandat.