Quan una empresa funciona, les decisions es prenen pensant en el present i en el futur en actiu. Molt menys sovint es pensa en què passarà amb aquestes decisions quan l’activitat s’aturi, la societat es dissolgui o les persones que la governen deixin de ser-hi.
Entre 2020 i 2024 es van crear a Espanya més de 500.000 empreses. Segons dades d’INFORMA D&B, el 77% continuen actives i el 23% ja no operen. De les més de 116.000 que van deixar d’operar durant aquest període, un 67% no va comunicar oficialment la seva situació.
La dada planteja una qüestió que va més enllà de la mortalitat empresarial: què passa amb la responsabilitat quan l’empresa deixa d’operar o quan qui decidia deixa de ser-hi?
Deixar de tenir activitat no significa necessàriament haver desaparegut. Una societat pot quedar inactiva i continuar existint jurídicament. I, encara que arribi a extingir-se, les decisions adoptades mentre funcionava poden haver deixat conseqüències que apareguin més endavant.
I què passa amb les persones? Deixar el càrrec no esborra les decisions preses mentre s’exercia. Les responsabilitats derivades d’aquestes decisions poden reclamar-se durant anys, amb terminis diferents segons la seva naturalesa.
La responsabilitat té memòria.
Fa anys, quan assessorava clients en la constitució d’una societat, les converses giraven al voltant del projecte, els objectius i la participació dels socis. Jo acostumava a introduir una pregunta incòmode: si algun dia deixeu de voler continuar junts, com voldríeu que acabés aquesta societat?
Amb els anys, aquella pregunta ha evolucionat. Ja no em preocupa només la relació entre els socis quan les circumstàncies canvien, sinó també la responsabilitat de les persones que prenen decisions en nom de l’empresa, mentre exerceixen el càrrec, després de deixar-lo, o quan l’empresa deixa d’existir.
Prendre decisions comporta una responsabilitat que no sempre coincideix en el temps amb l’exercici del càrrec. El risc pot aparèixer després, quan ja no es participa en la gestió o la realitat empresarial ha canviat. Aquesta distància entre la decisió i les seves conseqüències sovint queda fora de la mirada.
Un soci pot marxar, voluntàriament o no. Pot morir i deixar unes participacions als seus hereus. Un administrador pot cessar. O pot arribar un moment en què l’activitat deixi de tenir sentit. Canvien les persones i les circumstàncies, però no necessàriament desapareixen les conseqüències de les decisions anteriors.
Aquí és on la responsabilitat deixa de ser una qüestió vinculada només al càrrec i passa a formar part del risc que assumeix qui decideix. I és també on pren valor poder reconstruir no només què es va decidir, sinó amb quina informació, quin criteri i en quin context.
Quan anys després apareix una reclamació o cal revisar una actuació, la pregunta no és només qui administra avui l’empresa, sinó què va passar quan aquella decisió es va prendre.
Per això governar no és només decidir. És també deixar rastre del criteri amb què s’ha decidit.
Les dades d’INFORMA mostren que moltes empreses deixen d’operar sense formalitzar immediatament aquesta nova realitat. Però darrere de la dada hi ha una qüestió de cultura empresarial: pensem molt en com començar, créixer i continuar, i menys en què passa amb allò que hem decidit quan deixem de ser-hi.
Potser la pregunta no és només què passarà amb l’empresa quan nosaltres ja no hi siguem, sinó què quedarà de nosaltres en les decisions que vam prendre quan hi érem.