Cada estiu ens recorda la mateixa realitat: vivim en un entorn cada vegada més vulnerable. Les altes temperatures, la sequera i els fenòmens extrems fan que qualsevol negligència, imprudència o conducta intencionada pugui desencadenar conseqüències devastadores. Els incendis forestals que aquests dies ocupen les portades no són només una emergència ambiental. També ens interpel·len sobre la manera com afrontem riscos que fa anys que sabem que existeixen i que ja formen part del nostre present.

Durant molts anys, quan parlàvem de salut a les empreses, el focus se centrava gairebé exclusivament en la prevenció de riscos laborals. Complir la normativa era imprescindible, i la salut es considerava una obligació legal.

Avui aquesta visió ha canviat. La salut s'ha convertit en un factor estratègic que influeix en la competitivitat, la capacitat d'atreure talent i la sostenibilitat de les organitzacions.

Durant anys, moltes empreses mitjanes han percebut els riscos globals com una realitat relativament llunyana. Crisis sanitàries internacionals, ciberatacs massius o tensions geopolítiques semblaven problemes reservats a grans corporacions amb operacions distribuïdes arreu del món. 

Però aquesta distància cada vegada és més curta.

Aquests dies, el seguiment internacional d’un brot d’hantavirus relacionat amb un creuer a Sud-amèrica ha tornat a evidenciar una realitat que sovint infravalorem: la velocitat amb què un incident localitzat pot convertir-se en una qüestió operativa abans fins i tot que existeixi informació completa sobre què està passant exactament.

Recentment, en una visita a Eurecat amb les comissions d’Indústria i d’Igualtat del Col·legi d'Economistes de Catalunya, vam poder conèixer de prop el funcionament del centre de la mà del seu CEO, Xavier López Lujan. Més enllà de l’activitat, la visita em va portar a una reflexió de fons que va més enllà del cas concret. Quan parlem d’innovació, sovint parlem en realitat de recerca. I no és el mateix. La recerca transforma recursos en coneixement. La innovació transforma aquest coneixement en valor econòmic.

Hi ha debats que aparentment pertanyen a àmbits diferents però que comparteixen una mateixa pregunta de fons: en quines condicions es pot desenvolupar el talent. En les darreres setmanes, aquesta pregunta ha aparegut en dos espais del Col·legi d’Economistes de Catalunya. D’una banda, en el debat sobre la crisi de l’habitatge amb perspectiva de gènere, que evidencia que per a moltes dones l’accés a una llar estable continua sent un factor determinant en la seva autonomia econòmica.

En els darrers anys, els estudis que donen accés a la professió econòmica han mostrat, en conjunt, una composició cada vegada més equilibrada en termes de gènere. Però aquest equilibri no és homogeni. Mentre els graus d’Administració i Direcció d’Empreses han convergit cap a la paritat i altres estudis de gestió inclús la superen, el grau d’Economia l’ha perduda de manera sostinguda recuperant-se lleugerament en els darrers cursos. El sistema, per tant, no forma talent de manera uniforme.
Aquest desajust condiciona el seu recorregut. No per falta de capacitat, sinó perquè determinats continguts, metodologies i referents acaben atraient —o allunyant— talent de manera desigual. Quan això passa, la segmentació no és visible d’inici, però es manifesta amb força a mesura que el recorregut avança.