Enamorar-se al Gran Penedès

Un estudi de l’Institut d’Intangibles que analitza la cultura d’empresa al Gran Penedès ens ha deixat mal gust. La nostra demarcació empresarial necessita millorar en determinats indicadors si vol ser atractiva per al talent, el coneixement i les inversions.

Hem après que els factors de competitivitat d’una regió no només són les infraestructures, la universitat, la mobilitat, l’accessibilitat, la connectivitat, els subministraments d’energia i aigua, la proximitat a nuclis estratègics, l’entorn empresarial, la presència de proveïdors solvents i l’inventari de recursos.
A més, a l’hora d’estudiar la capacitat d’atracció i retenció d’una determinada geografia ens hem acostumat a tenir en compte els condicionants climàtics, la capacitació de les persones, el lideratge de les institucions, l’esperit innovador que es traspua i la propensió dels decisors públics; com també les polítiques propiciadores de l’activitat empresarial.

Tot plegat, tot just ho hem avaluat arran del procés de redacció del Pla Estratègic d’Activitat Econòmica de Vilanova i la Geltrú i, de nou, de resultes del Pla Estratègic d’Activitat Econòmica del Penedès Nord, que es presentarà la propera tardor. Per cert, aquests dos treballs s’han realitzat des del Consorci de Serveis Empresarials del Gran Penedès, societat promoguda des de la Federació Empresarial del Gran Penedès (FEGP).

Ningú no hauria de posar en qüestió la competitivitat del nostre mapa econòmic. A les tres comarques tenim capacitat per créixer i progressar, de manera equilibrada i en mode circular. Només cal decisió i solfejar les partitures a mitjà i llarg termini, amb visió de futur. Ai! Ja en parlarem un altre dia.
Encara hi ha més factors a tenir en compte, però. Els economistes i els demògrafs més bohemis afegeixen un aspecte que us pot semblar frívol: un entorn només pot ser del tot competitiu si convida a enamorar-se.

En una regió com el Gran Penedès, mosaic fascinant de marines, platges de sorra i vinya, parcs i paisatges preternaturals, amb la més mediterrània de les llunes i amb un onatge de vida original, genuí i festiu, en un escenari hedonista i poèticament libidinal com el nostre, enamorar-se és molt fàcil.
Vet aquí que en llegir el paràgraf anterior, entre l’estimable lector i jo acabem de multiplicar la competitivitat del país granpenedesenc. Ja tenim un altre motiu per presumir: la nostra és una regió per enamorar-se, i que enamora.

Tinguem-ho en compte de veres perquè, al contrari que la nostra, no totes les geografies estimulen l’amor i l’emprenedoria d’una sola tacada. Hi ha territoris asexuats, com també hi ha idiosincràsies verges i d’estadística anhedònia, amb consemblants incapaços de sentir plaer i mastegar anhels. Hi ha trossos d’aquest món, finalment, que no tenen més ambicions que la serenor; i així no hi ha ningú que s’enamori com tampoc ningú que pensi en muntar-hi un negoci.

El treball de l’Institut d’Intangibles -dèiem al principi- ens aporta un nou concepte, menys epicuri que el precedent. Amb la col·laboració de la FEGP s’acaba de presentar un primer estudi sobre la cultura d’empresa. S’han tingut en compte 10 indicadors: Comunicació estratègica i objectius; Lideratge i presa de decisions; Alineament inter-departamentals i gestió d’equips; Formació contínua i desenvolupament humà; Autonomia i participació (empowerment cultural); Integració, motivació i compromís; Responsabilitat social; Rendició de comptes; Qualitat, millora contínua i innovació i, la desena, Orientació al client.

Els resultats de l’informe revelen que l’aspecte més ben valorat pels directius és l’orientació al client, i en concret, la gestió regular de queixes i reclamacions. Per contra, l’àrea de gestió menys valorada és la que té a veure amb la sostenibilitat i, en major detall, amb la responsabilitat social.

Encara més crític, l’estudi també descobreix que els empleats no sempre reben el degut reconeixement per les seves iniciatives. Un altre aspecte a considerar és la falta de metodologia en la governança i la presa de decisions. És evident que d’això no en podem presumir i no ens podem quedar com si res hagués passat.
L’empresa també ha d’exercir la seducció si vol ser prou competitiva. Només així retindrà i atraurà el talent i la participació de les persones més contributives. Com la capacitat d’enamorar, la seducció s’ha de considerar un factor de competitivitat.

És exigible que les institucions empresarials endeguem programes per promoure la comunicació interna i l’estímul del talent a les organitzacions, així com l’adopció de plans estratègics i l’adequació d’estils de direcció i sistemes de governança que sedueixin, i enamorin.
Com si res.

powered by social2s