Fa temps volia estar a diferents llocs al mateix moment, sovint estava fent canvis de plans per poder encabir tot el que volia fer. Recordo un dia quan uns companys em van dir “ets hiperactiva” i jo em vaig quedar perplexa, ja que mai hagués fet aquesta afirmació sobre mi mateixa.
Aquest fet em va fer prendre consciència i adonar-me’n d’un patró comú en mi, però que no havia vist fins aquell moment: incansable, auto-exigent i lluitadora. Anava tot el dia corrents, notava que em faltava temps i no em permetia parar.
Malauradament aquest és un perfil comú en moltes dones i homes també.
Aquesta manera de fer, comporta una elevada autoexigència i perfeccionisme, per voler que les coses surtin tal i com esperem.
Al llarg dels anys, puc afirmar que hi ha dos maneres d’accionar per aconseguir resultats:
- Una és l’acció forçada que sorgeix de l’ego (de la por) i que ens fa “lluitar” i estar en una constant activitat desgastadora.
- L’altra és una acció més fluida que sorgeix des del ser (de l’amor).
La societat ens ha educat per actuar des de l’ego, des de la por, i, justament per aquesta raó, costa molt sortir d’aquest paradigma, que comporta un esforç i patiment desmesurat.
La diferència entre actuar des de l’ego o des de l’essència és la següent:
Des de l’ego ens involucrem per a que les coses succeeixin com volem, patim, ens esforcem i ens plantegem objectius ambiciosos, que quan no s’assoleixen ens frustrem i ens decepcionem quan les expectatives no es compleixen. Des d’aquest rol costa viure de forma tranquil·la i serena ja que és normal viure en estat d’ansietat, pors i inseguretats. Hi ha resistències a acceptar aspectes sobrevinguts i apareix fàcilment el rol de víctima de les circumstàncies. Mai s’està satisfet amb el que és el present.
Actuar des de l’essència és acceptar cada moment tal i com és i experimentar-lo, perquè se sap que tot comporta un aprenentatge per la pròpia evolució. És confiar amb la vida i deixar que l’acció sorgeixi de forma fàcil i espontània a través d’un mateix. Des d’aquest rol no interessa esforçar-se per aconseguir res, sinó que es tracta de gaudir del procés i fluir, deixant que una energia superior a nosaltres pugui crear a través nostre. Els ingredients necessaris en aquest procés son la disciplina mental i la fe incondicional.
Reconec que és tot un repte deixar d’esforçar-nos i permetre’ns gaudir del camí des de la nostra part creadora.
Però, si no gaudim plenament ara, quan ho farem?