“És molt important que els gestors públics atenguin els afectats per les crisis econòmiques però és més útil per als ciutadans que comptin amb gent competent que les eviti”
Crec que en la interpretació més compartida pels nostres mitjans polítics i informatius, falta una referència als fonaments de la nostra crisi interior: incompetència de la gestió pública i falta de competitivitat de la nostra economia.
Del nostre llibre (¿Cuándo saldremos de la crisis?), el primer article, el que porta el mateix nom, el vaig redactar el 28 de maig del 2008, abans de la crisi financera de la tardor del mateix 2008, i vaig fer la següent interpretació:
És a dir, abans de la crisi immobiliària d’Estats Units teníem una crisi pròpia que es va ocultar, per ignorància o interès, per gran part dels mitjans d’informació general fins que va aparèixer la tradicional excusa exterior (com sempre els Estats Units) que va permetre camuflar la responsabilitat de la nostra gestió econòmica. Si no fos així per què a finals del 2007 havien tancat la meitat de les agències immobiliàries? No seria per que portaven 2 anys amb una gran recessió de vendes i no pels 3 o 4 mesos anteriors, des de la crisi als Estats Units?
Crec que a partir del 2005, quan es va veure que no podia continuar l’economia fent més cases que tinguessin sortida per a una demanda solvent, la política econòmica havia d’haver-se concentrat en la promoció de coses, a fi de mantenir la producció, la renda i l’ocupació i fins i tot el nivell d’ingressos públics.
Calia potenciar el sector productiu fent un gran esforç perquè es constituís una alternativa per a un sector de la construcció, sobredimensionat i a la vora d’un ajust, incentivant tots els processos de reducció de costos i millora de la qualitat, intentant assegurar la competitivitat arruïnada per la revaloració de l’euro sobre el dòlar, l’increment del diferencial d’inflació en relació als països competidors de la zona euro des de la seva introducció i pel dèficit de qualitat en tants sectors que afecten a la producció (per exemple infraestructures, educació tècnica, recerca, marc legal empresarial i laboral, energia, etc.).
Llavors quan sortirem de la crisi? Quan abans substituïm el model especialment centrat en la producció de cases pel de producció de béns i serveis competitius internacionalment, en preu i qualitat, única manera perquè, amb la generació de renda i ocupació en altres sectors, s’asseguri el futur del sector de la construcció i les seves branques auxiliars i complementàries.
UNA CRISI DE PEL·LÍCULA: EL DESASTRE PERFECTE (29-12-2009)
Fa uns mesos, estava veient a casa l’entretinguda pel·lícula “La tormenta perfecta” sobre els violents fronts tormentosos (un d’ells l’huracà Grace) que, a l’octubre del 1991, van col·lisionar formant una de les tempestes més aterridores del passat segle.
Mentre, en somnis, revivia la pel·lícula de la lluita titànica dels vaixells per resistir en aquell entorn tan dramàtic, vaig començar a generar dins de mi una enorme angoixa.
M’imaginava que era passatger d’un d’aquests vaixells en el qual el capità no cessava de repetir que “el vaixell estava a resguard de la crisi marítima”, que “el model era un exemple internacional de solvència i eficiència”, que “sortiríem d’ella a velocitat de creuer i superant a la resta de vaixells”, que “la tempesta era una fal·làcia, pur catastrofisme”, que “l’actitud dels que exageren sobre l’abast de l’actual tempestat és antipatriota, inacceptable i demagògica” i que “l’actual direcció era la que més havia encertat en les seves prediccions”.
El problema era que, en no veure els riscos del temporal i això que era un dels més importants de la història, les mesures que prenia distaven de ser les més adequades.
Calia potenciar el sector productiu fent un gran esforç perquè es constituís una alternativa per a un sector de la construcció sobredimen-sionat
En lloc d’utilitzar els recursos per millorar la potència del motor i reforçar l’armadura del vaixell i dotar-lo dels últims avenços tecnològics, gastava els diners a reparar la piscina i les pistes de tennis i de ball i en pintar-lo amb vius colors. En lloc de millorar la capacitació tècnica dels mariners per afrontar una situació tan complicada, els formava per entretenir el públic. I, en lloc d’explicar als passatgers la greu situació perquè s’anessin preparant per a mesures extremes, els distreia amb festes, futbol i jocs de mans.
Mentrestant, els altres vaixells que estaven dirigits per capitans més seriosos i capacitats, que havien fet un diagnòstic més adequat de la tempesta i havien invertit els seus diners i les seves energies a dotar als seus vaixells de dimensions competitives, anaven sortint de la crisi marítima, amb dificultats però sense pausa.
Això no passava amb nosaltres, que ens estàvem enfonsant en el nucli de la tempesta i deixant per als estudiants d’economia una experiència excepcional: de com una societat pròspera, en una tempesta financera històrica, pot acabar per una gestió incompetent, potenciada per la falta d’independència i responsabilitat d’una gran part dels seus mitjans d’informació i d’institucions de representació social i l’apatia de bona part de la seva població i, perquè s’oblida del principi fonamental de la navegació econòmica, el que la competitivitat del seu sector productiu és la que determina la producció, la renda, l’ocupació i fins al nivell d’ingressos públics i la seguretat de les prestacions socials, en el que es dirà “El desastre perfecte”.