“És molt important que els ciutadans tinguin consol i reparació en les catàstrofes socials però crec que és encara més eficaç que els gestors públics comptin amb preparació i intel·ligència suficient perquè no es produeixin”
El desastre de les Caixes és un exemple del que succeeix quan s’ocupen de les empreses i institucions gent incompetent. I això és el que està passant actualment en bona part de la gestió pública.
Us avanço uns textos reproduïts en els nostres articles sobre la gran crisi:
*La ruïna de les caixes és un exemple de com acaben les empreses gestionades per gestors no professionals, i això és universal. Si agafem una de les grans empreses i canviem el consell d’administració “obrint-lo a la societat” o “incrementant la democratització social de les companyies capitalistes” i l’omplim de representants socials de gran repercussió mediàtica: consumidors, ONG, Creu Roja, religions diverses, de la cultura, sindicats... segurament ens estalviarem, de moment, els escandalosos sous als consellers que hem vingut coneixent però dubto que no acabés en la ruïna.
Pot una empresa ser competitiva sense que ho siguin els seus dirigents? I és que una cosa és ser gent que “ens cau bé” i una altra, ser un bon gestor.
*Si durant el transcurs d’un partit important de futbol, en un moment complicat, el seu entrenador decideix substituir a Messi o Ronaldo per un familiar d’un alt càrrec públic, malgrat el seu carisma i representació social, hi hauria tal escàndol que, segurament, el relleu no es produiria. No obstant això, la gent que comprèn que un familiar, sense cap qualitat ni competència reconeguda, no pot ocupar un lloc entre un conjunt que broda l’excel·lència, no reacciona igual quan a un altre amic o familiar el nomenen per dirigir una caixa d’estalvis, un hospital o qualsevol entitat pública, sense cap tipus de preparació.
Mentre s’adona, immediatament, que la incompetència d’un jugador pot ser letal per a un equip de futbol, la d’un polític les decisions del qual el perjudiquen en una part fonamental de la seva vida, li costa entendre-ho.
El tema de la crisi de les nostres caixes el vaig utilitzar en un treball sobre les causes de la ruïna a Veneçuela.
“Els problemes econòmics de la població deriven dels defectes estructurals derivats de la política econòmica des que va assumir la direcció Hugo Chávez. L’expropiació d’empreses i la nacionalització d’activitats productives en mans privades, les dificultats legals per a la creació d’empreses privades, el control de preus... van provocar la destrucció de la competitivitat de la base productiva de béns i serveis per a la població, de manera que actualment s’ha d’importar la major part d’ells i això s’ha de pagar en dòlars i la venda de petroli cada vegada és més insuficient per al seu finançament.
Per assegurar el seu poder, Maduro s’ha recolzat en les forces armades, a canvi de compensacions de tot tipus. La Vanguardia del 8 d’agost de 2017 en un article sobre la “soberaníssima constituent” incloïa en un quadre destacat “Generals en el més alt” que “Dotze generals se sentin en el gabinet de Maduro... Els militars controlen empreses, un banc, una televisió i un conglomerat energètic”. Control que s’ha accentuat a primers de desembre, amb la substitució d’històrics del chavisme per militars als quals ha nomenat ministres d’àrees tan importants com Petroli, Comerç Exterior, Transport i Habitatge, es pot anomenar a això “un sistema oligàrquic”?
Es critica la deficient gestió dels militars però la ruïna de les empreses públiques està garantida quan la gent professional i competent és rellevada per personalitats afins i desproveïdes de capacitació.
El canvi de gestors va provocar que PDVSA que era fa 20 anys un empresa enormement rendible vagi acabar sent deficitària quan els costos, la plantilla d’empleats i la utilització dels seus recursos van passar a ser determinats per criteris polítics”. (20-12-2017)
El fet que per solucionar els nostres problemes hagin promocionat com a regeneradors polítics i salvadors de la nostra economia a partits defensors de Maduro i dels règims autoritaris és una altra evidència del dèficit professional (independència solvència honestedat) i de falta de compromís amb la democràcia d’una part influent del nostre sistema informatiu.
“La nostra gran crisi bancària s’ha centrat preferentment en el sector de caixes d’estalvi que de 45 van quedar reduïdes a una quarta part. Hi ha dues interpretacions:
Per a Narcis Serra “el gran responsable és la crisi i l’atur de les empreses, no hi ha diners per pagar hipoteques”. Aquest diagnòstic s’assembla al que va utilitzar Fernandez Ordóñez, ex del Banc d’Espanya, davant el jutge Andreu atribuint l’enfonsament de les caixes d’estalvi a la recessió patida per l’economia espanyola “un fet que ningú podia preveure”.
Els dos van tirar de la tècnica tan profusament utilitzada pels nostres principals mitjans per ocultar la responsabilitat de la crisi... se la considera com una catàstrofe natural d’origen exterior de la qual el gestor públic protegit, no té cap culpa i el millor que pot fer és esperar passivament al fet que escampi la tempesta. Compten amb l’avantatge que a pocs se’ls ocorre preguntar per què no es va portar per endavant entitats actualment amb bona salut i beneficis com la Caixa de Pensions, entre les grans o la de Pollença o la d’Ontinyent entre les petites, si és que han tingut sort en la catàstrofe o estaven gestionades per criteris professionals diferents.
El catedràtic Serra Ramoneda, que va ser President de la Caixa Catalunya (1984 al 2005) en dóna una altra: “Els principals responsables són els reguladors: El Govern, el Banc d’Espanya i la Generalitat que tenia competències sobre les caixes i que havia de vigilar els consells d’administració...”.
L’expresident de la CECA, JR Quintás, havia també declarat que “una de les raons de la crisi que està sofrint el sistema financer i en general, l’economia espanyola és la presència, en els consells de les entitats d’estalvi, de consellers incompetents i ignorants dels riscos que suposa la concessió d’un crèdit.
Aquesta segona està més a prop de les anàlisis d’economistes amb una explicació bastant clarificadora del que ha succeït en el procés destructiu de les caixes: Cuñat, Garicano o Illueca, entre d’altres.
Cuñat i Garicano són autors d’un estudi sobre perfil dels presidents de les caixes.
La conclusió final de l’estudi és que si les 45 caixes d’estalvi que existien al juny de 2009 haguessin estat presidides pel “presidente ideal”, considerant com a tal la persona amb experiència en el sector financer, estudis de postgrau i sense càrrecs polítics previs, la morositat d’aquestes entitats hagués estat 12.000 milions d’euros menys que la real.
L’experiència prèvia, el nivell de formació i l’absència d’elements polítics en la trajectòria del president és un dels factors, que explica que mentre la proporció de préstecs en el sector immobiliari era en algunes caixes del 10% de la seva cartera creditícia, en unes altres arribava al 50% i si en unes entitats la morositat amb prou feines superava l’1%, en unes altres estava en el 7%.