Crec que la base dels nostres problemes amb la política, cau en el fet que no hi apliquem els principis i les prevencions que utilitzem per protegir els nostres interessos en la vida privada.
És com si el nostre cervell s’encongís i ens impedís reconèixer el que ens interessa.
Si, per construir una casa, ens decidim pel constructor més simpàtic o que ens cau millor, deixem al seu albir el cost de l’obra, no ens preocupem dels materials ni de la seva realització i deixem a les seves mans el termini d’execució, no només ens arrisquem a pagar una quantitat desproporcionada, rebre una construcció amb tot tipus de deficiències i en un termini desmesurat, sinó a convertir-nos, segurament, i com si ens comprem un vehicle pel carisma del president de la companyia , en la riota del poble.
Si, després d’una insolvència greu, l’auditoria externa posa en evidència que l’apoderat s’ha quedat amb els diners que gestionava, ha col·locat familiars i amics sense cap capacitació en lloc de tècnics competents, que en lloc d’inversions productives ha dedicat els recursos a pistes de tennis, piscines, viatges i esdeveniments socials i davant la propera junta de socis, va a proposar que per solucionar aquesta gran crisi, li han de donar més autonomia (sense controls) i el nomenin administrador únic, al món privat m’atreviria a anticipar el que votarien. En la política, no; és una caixa de sorpreses.
Un dia em van convidar a un àpat en el qual em van avisar que estaria amb gent molt polititzada i identificada clarament amb els seus partits.
Abans de començar, van tenir el detall de preguntar-me si m’interessava la política, a la qual cosa vaig contestar que normalment m’abstenia d’opinar quan em convidaven a certs esdeveniments socials.
Ho veia molt poc pràctic, és com convèncer a un del Betis que es faci del Sevilla i el mateix passa amb la resta d’equips. És molt difícil que un seguidor del Llevant, de l’Espanyol o de l’Atlètic de Madrid canviï de club pel València, el Barça o el Madrid, encara que li demostris el balafiament, les denúncies de corrupció (o unes altres) contra els seus presidents, que juguin malament o hagi descendit a 2ª divisió.
Deixaran d’anar al camp, però no canviaran de club.
Són aficions que, cadascuna d’elles, utilitza la mateixa informació, que ignoren una altra que no defensi el seu equip i que tenen mes perfil “de creients” que de consumidors.
Així doncs, parlar de política té tots els riscos: el fet que no aconseguiràs canviar-los d’opinió, que perdis l’amistat i, finalment, que arruïnis el menjar.
No obstant això, vaig trobar una gran acceptació a la meva proposta sobre la conveniència per als ciutadans de disposar d’instruments de control en la gestió pública. “Si analitzem bé els costos, la imposició local, l’endeutament i la qualitat dels serveis públics i les inversions, coneixerem, d’una manera regular i objectiva, qui és el millor gestor municipal.”
I, com que crec que tindria èxit, aniríem a provar-ho als trams superiors; l’autonòmic i el central.
A la pregunta de com m’havia anat el menjar amb els de la taula, vaig contestar que, finalment, ens havíem posat d’acord.