Per què uns països tenen una “democràcia eficient” i uns altres No? Un projecte per a Espanya

Als països democràticament desenvolupats, els ciutadans tenen dos salaris: Un salari que resta després de pagar impostos i un salari en espècie, en el finançament de la qual participa tota la població. Aquest salari en espècie està compost pel conjunt de serveis que la totalitat de ciutadans rep de l’Estat: educació, justícia, sanitat, seguretat ciutadana i defensa, infraestructures… i prestacions socials. Hi ha tres etapes que mereixen la mateixa atenció social i la mateixa responsabilitat:

La primer etapa, la contribució social, normalment és discriminatòria, aportant més recursos els que obtenen més ingressos. Perquè aquesta discriminació no perjudiqui la creació de riquesa i ocupació ha de ser equilibrada perquè, si els ciutadans la consideren excessiva, la desmotivació reduirà la seva aportació al desenvolupament de l’economia. Si aquesta reducció fos compensada per l’activitat econòmica dels que clamen per l’increment de la pressió fiscal, el nivell de renda social es mantindria però no sempre succeeix aquest fenomen.
La manera d’incrementar els ingressos públics que s’ha revelat més eficaç i permanent, és la de crear les condicions legals i financeres per a la germinació d’activitats empresarials que generin ocupació i riquesa, la qual cosa proporcionaria més base imposable, nous contribuents a les arques públiques i a la seguretat social i reduiria les càrregues socials.
Des dels nostres primers articles, hem reiterat que l’economia és la base dels drets socials i que, per a tenir un alt nivell de vida el sistema d’un país productiu ha d’aconseguir un nivell similar de competitivitat. No són de les promeses dels polítics sinó de l’èxit dels productes i dels serveis nacionals en els mercats, del que deriven el nivell de renda de la població, la remuneració, la seguretat i la quantitat de l’ocupació, el finançament dels serveis públics i les prestacions socials i en definitiva, la qualitat de l’Estat del benestar.
És, doncs, la competitivitat del sistema productiu el motor del desenvolupament dels pobles. Sense tenir en la sang aquestes bases els pobles estan condemnats a repetir les seves crisis i al risc de quedar seduïts per estafadors polítics que aprofitant-se de la bona fe de la ciutadania ofereixen solucions “sense esforç” i “sense acreditar el seu finançament” per als problemes socials. Són com els venedors de productes tòxics o fraudulents que van portar a la ruïna a àmplies capes socials que es van adonar, massa tard, que la inversió, com la política, només va oferir beneficis a qui els va estafar. La crisi ha evidenciat la indefensió del consumidor enfront de la gestió pública. És de les poques activitats que no es jutja la incompetència com a responsable directa de la ruïna social.
En la segona etapa, és fonamental que l’Estat racionalitzi els seus costos per a què l’atenció dels ciutadans compti amb el màxim finançament. És lògic que els responsables polítics, una vegada instal·lats, sentin la preocupació d’aconseguir la seva permanència. Una manera d’ampliar el nombre de votants és la d’utilitzar els ingressos de tots, durant el seu mandat, d’una manera partidista, a fi d’assegurar-se la seva reelecció.

 

És fonamental que l’estat racionalitzi els seus costos per a què l’atenció dels ciutadans compti amb el màxim finançament


Els pobles amb poca maduresa democràtica es veuen perjudicats, per la seva desídia en el control de la gestió pública, per un procés de transvasament de recursos cap a finalitats o sectors socials en funció, no de l’interès general del país, sinó de l’opció política que el dirigeix, donant lloc a un increment del control social, cultural i informació progressius i a la creació de grans bosses de beneficiaris en aquests sectors.
Aquesta fase és especialment perillosa per a la població, perquè redueix, si l’extracció és important, el flux de recursos que van destinats a finançar l’Estat de benestar i perquè, en afavorir el control de la informació, contribueix a ocultar la malversació dels ingressos públics i la incompetència del gestor polític, fent que els problemes econòmics interns no siguin detectats i corregits, la qual cosa incrementa la ineficiència i la improductivitat del sistema en totes les fases.
En aquestes circumstàncies, l’increment de la pressió fiscal de la primera fase quedarà reduït en la segona, sense que mai vegin els ciutadans recompensa pel seu esforç fiscal. En les societats desenvolupades és molt difícil que els ciutadans admetin una reducció important d’ingressos per a veure’ls evaporats en una funció tan insolidària. El nivell educatiu i la maduresa democràtica de la societat és bàsica en el canvi de comportament de la classe política.
També és important la tercera etapa, perquè és la que determina la qualitat del salari en espècie. Com en una empresa amb una administració competent, l’Estat té l’obligació d’aconseguir una professionalització de la funció pública de manera que, a través de procediments d’incentivació i reconeixement de mèrits, es trobin els funcionaris millors en els llocs de major responsabilitat i la prestació d’obres i serveis públics en mans de les empreses més competitives en preu i de major qualitat.
És de gran rendibilitat per a la ciutadania que l’Estat utilitzi tècniques de gestió que millorin les prestacions socials i redueixin el cost de les mateixes. Serien pràctiques contràries, per exemple, les adjudicacions polititzades d’obres i serveis en favor d’ofertes públiques o privades, inferiors en preu o qualitat a les seves alternatives, ja que redundaria en un encariment o en una deterioració de les retribucions socials dels ciutadans i la politització de la funció pública en benefici de funcionaris afins. En tots dos casos es produiria, igualment, un frau a la societat.

powered by social2s