De “No sabien el que era governar” (Miquel Giménez) sobre la pandèmia: “Van creure que governar consistia a cobrar un bon sou i gaudir de privilegis... cobrar dietes i més dietes... predicar sense donar blat, presumir de coneixements que no es tenien, de virtuts que manquen d’intel·ligència de la qual es prohibeix en aquestes confraries de mediocres denominades partits polítics, estarien sempre fora de perill vivint en una bombolla de privilegis, de luxes, de pornogràfica seguretat a diferència del comú dels mortals, sempre exposats a la fallida, a l’atur, a la incertesa econòmic, a haver-se de que guanyar les garrofes amb el seu treball, amb el seu esforç, amb la seva voluntat.
Però va arribar un virus per a donar-li la volta al món, demostrant qui sap governar i qui no, per a deixar en el seu lloc a cadascun de nosaltres, constituint-se en implacable burot de qualitats humanes. Un virus que, mitjançant el seu terrible atac a la salut personal, posava també en escac a la nostra salut democràtica, a la nostra classe política i, en definitiva, als nostres dirigents. Aquests últims recorren a l’excusa covarda d’assegurar que no sabien el que se’ls venia damunt, adduint que no estaven preparats”.
No s’entén com “evidents incompetents” han accedit a la gestió pública sense la complicitat del sector informatiu més influent.
En l’anterior gran crisi també va succeir, Cebrián que ha publicat un llibre Caos. El poder de los idiotas, sobre la nostra classe política. “La mediocritat de la classe política i la falta de lideratge és evident. Poso alguns exemples de gent que jo crec que no tenen mèrits suficients per a governar. Cito a Zapatero, perquè crec que no els tenia.”
Poderosos mitjans per a encobrir la responsabilitat dels dirigents, la van repartir a tothom, fins i tot als nostres economistes i va servir “la cantarella” que era imprevisible i d’origen exterior, perquè gestors interiors eludissin la seva culpa.
Això va ser denunciat pels nostres principals economistes. (Muns, Sala i Martín, Velarde, Tamames...)
Aquesta desinformació va arrelar en la nostra població i en amplis sectors socials i professionals.
El 13-1-2015, El Confidencial ho testificava amb el següent article de Sr. Forcada Los españoles culpan a los Bancos y a los políticos europeos de la crisis económica. Sense aquesta manipulació, no s’explica que la percepció social de la incompetència i culpabilitat de Zapatero era mínima.
Aquesta gran crisi és una altra oportunitat per a valorar la professionalitat i la independència dels nostres mitjans i fer una selecció d’aquests, cosa que no vam fer en l’anterior.
García Montalvo (Premi Rei Jaume I d’Economia 2019): “Als Estats Units als opinadores que el 2005 parlaven de cercle virtuós i que el Dow Jones arribaria als 36.000 punts, els han eliminat. A Espanya, aquesta gent que el 2006 deia que tot era perfecte, avui explica com sortir de la crisi”.
Tal vegada perquè, als EUA, els propietaris dels mitjans pensen que els seus clients no els perdonaran la seva ignorància i/o la seva manipulació i aquí sí.
La via més eficaç per a aconseguir, per fi, un periodisme honest, independent i solvent, clau per a tenir un electorat de qualitat, és que la seva secció política s’assembli a les altres que ens informen els consumidors en altres camps menys transcendentals.
Si et compres un vehicle, és una decisió habitual i encertada el recórrer a la revista de l’automòbil que consideres més competent i independent i al contrari, sembla imprudent creure’t la publicitat dels productors d’automòbils.
Comprovaràs, com en la resta de seccions i revistes temàtiques (viatges, música, cinema, gastronomia..) que no hi ha tertulians sinó que procuren utilitzar gent més preparada que els lectors, per a assegurar la seva credibilitat.
Allí apareixen totes les dades de cada automòbil que corresponen als seus diferents apartats: el motor, l’interior, el comportament, la conducció, el consum... i el preu. I normalment, pots comparar-los amb els seus competidors.
Imagineu-vos si el periodisme polític, abans de les eleccions, fes semblant valoració dels candidats amb una anàlisi de la seva capacitació tècnica i les seves propostes de gestió pública: economia, educació, justícia, serveis públics, pensions… finalitzant amb un examen i una valoració sobre la qualitat dels programes, les seves deficiències i els seus costos.
I això, d’una manera honesta i independent, per a evitar corrupteles que arruïnin el prestigi de la publicació.
I que, en lloc de “candidats televisius” assessorats per especialistes en imatge, concorrin als debats amb els seus equips respectius per a convèncer als experts triats per la ciutadania (no pels mitjans) que hagin demostrat la seva competència i el seu compromís amb l’interès públic en les àrees que més afecten els ciutadans.
I que els lectors o seguidors, com fan amb les altres seccions, els abandonin quan comprovin que els han enganyat.