“La gran feblesa de les democràcies haurà estat la seva manca de preparació. La classe política occidental ha deixat de costat allò essencial i ha preferit multiplicar les accions públiques, mediàtiques i mancades de significat. Després de la pandèmia serà necessari replantejar-se, si no la democràcia liberal, el reclutament de la classe política i les prioritats dels estats. Estem cansats d’estats cars, burocràcies caduques i polítics narcisistes, amb els seus desastrosos resultats. Cal trobar de nou la serietat en la política, l’interès general, la competència i el sentit comú” G. Sorman.
El nostre sistema públic és “insostenible”; el dèficit públic més elevat de la UE (123.072 milions) i el deute s’ha incrementat en 168.171 milions des de març del 2020 fins a març de 2021 superant el 125% del PIB i l’import dels mítics 140.000 milions.
El catedràtic J. Oliver Alonso “Keynesià d’anada i tornada” … “Potser el problema més important per al nostre futur és l’alça global de l’endeutament. L’FMI i el Banc Mundial parlen d’un tsunami de deute que inevitablement acabarà malament. Per això, temptin-se la roba quan la Comissió Europea comença a avisar dels problemes de sostenibilitat del deute. Ja ho ha fet l’FMI en la seva anàlisi d’Espanya de fa pocs dies, en ell ens recorda la “vulnerabilitat fiscal” i suggereix que, una vegada torni el creixement, consolidem les nostres finances. També Gentiloni… (i el Banc d’Espanya, Airef, Fedea, el Consell General d’Economistes…). Un deute públic a Espanya entre el 125% i el 130% del PIB els pròxims anys obligarà a polítiques de contenció pressupostària. A la qual la tempestat escampi i amaini la pandèmia, tornarà la normalitat. I, amb ella, emergència de primes de risc en el Club Med i noves tensions sobre l’euro… El més probable serà una nova onada, però d’austeritat.”
Una gran font de recursos ha de procedir de la reconversió del nostre ineficient sistema autonòmic. Els nostres grans economistes ens han avisat repetidament, com per exemple Tamames: “Hem creat una compartimentació de mercat, de manera que hi ha 17 mercats ambulants, sistemes sanitaris… Ens hem passat de rosca amb l’Estat de les autonomies. No significa que s’hagi de suprimir-lo, sinó respectar la idea original, no crear 17 estats dins de l’estat espanyol.” (27/7/2014)
Velarde, sobre les reformes necessàries: “El primer és eliminar les traves administratives per a muntar una empresa i unificar el mercat interior espanyol. No és admissible que tinguem 17 legislacions diferents. Aquesta és la gran reforma pendent de la nostra economia. Després un gran pacte educatiu. Atallar el dèficit enorme de les administracions públiques, que llastra el nostre creixement.” (27/11/2017)
I també, en sanitat, Miquel Porta, catedràtic d’epidemiologia de la UAB: “Ens costa vides que hi hagi 17 autonomies que són com 17 estats enfrontats i que, hi hagi també 27 estats europeus també descoordinats.”
I és que teníem un pla des de fa desenes d’anys i no el complim irresponsablement. “El procés d’unificació europea obeïa no sols a raons econòmiques sinó també a polítiques i socials….
Els greus problemes actuals, polítics i econòmics, crec que es deuen al desconeixement i per tant, a la falta de preparació de la ciutadania i de gran part dels dirigents socials i mitjans d’informació, davant l’enorme repte que ens plantejava aquest procés. El que ha permès que la situació es deteriori fins a extrems inimaginables.
NO ÉS ADMISSIBLE QUE TINGUEM 17 LEGISLACIONS DIFERENTS. AQUESTA ÉS LA GRAN REFORMA PENDENT DE LA NOSTRA ECONOMIA
No va haver-hi una segona transició que canviés la cultura política popular, reconvertís els programes dels partits polítics, ajustés el marc legal i millorés la competitivitat del nostre sector productiu, única manera que fos viable el nostre ingrés a la Unió Europea.
Mentre els grans països europeus passaven a convertir-se en una espècie de províncies d’un nou Estat, per a assegurar el futur econòmic i social dels seus pobles, el nostre país va continuar un procés contradictori amb les obligacions que havíem assumit com a socis d’un procés d’integració política i econòmica. I va generar, en paral·lel a la creació de nous òrgans i funcions supranacionals amb els seus costos corresponents, una estructura territorial inadequada i inviable econòmicament que va desenvolupar una fragmentació legal contrària als fonaments econòmics i al règim constitucional comunitari.
Com han destacat els organismes internacionals que ens han analitzat, el laberint legislatiu suposava un efecte dissuasiu per a la inversió estrangera i un fre per a la competitivitat i la creació d’ocupació.
Si la reduïda dimensió dels grans Estats era una rèmora per al futur dels seus ciutadans, com portaria a la mateixa meta la fragmentació nostra? Algú estava errant; qui tindria raó, els dirigents democràtics de les nacions de major progrés d’Europa que havien sacrificat la seva sobirania i les seves atribucions o els nostres polítics interiors que intentaven ampliar-les? Si han demostrat, fins a la sacietat, la seva incapacitat per a diagnosticar i resoldre els problemes socials i econòmics presents, per què han de gestionar millor un futur que desconeixen? Quin d’aquests dos grups que ens assenyalen camins contradictoris, ens està enganyant?
Haurem d’esperar que ens visiti la decadència, la pobresa i la desocupació estructural, per a buidar els nostres dubtes?
El sistema autonòmic (que si es reconverteix ens sembla tan fonamental com la resta d’administracions), tal com va evolucionar, sense ordre ni control, s’ha acabat convertint en un sistema obsolet, ineficient, ruïnós per als ciutadans i font d’escàndols continuats en aflorar, sense descans, tot tipus de casos de balafiament de recursos, de corrupció i d’incompetència en bona part de la nostra geografia.