“Una democràcia eficient és la que procura que estiguin els més qualificats en l’acompliment de les funcions públiques i sobretot en les situacions més difícils, en les quals els errors solen ser catastròfics per als ciutadans. En les democràcies del tercer món, l’estat és el botí del que guanya les eleccions i els càrrecs es nomenen i mantenen per altres criteris que la competència”.
Hay Derecho, el 21/10/16, va publicar una proposta meva per a millorar la qualitat dels nostres dirigents polítics. Perquè comproveu que el que ens passa ve des de lluny, us deixo aquest text: “Un estat ineficient és el que descuida la qualitat del seu sistema productiu que és el fonament de la riquesa nacional, de l’ocupació i del sistema de protecció social. El que s’apropia dels recursos que té l’administració desviant-los a interessos partidistes i fins i tot personals i el que descuida la qualitat i els costos de la gestió dels serveis i les prestacions socials. I per a això, és essencial la competència del gestor públic, la qualitat tècnica del seu equip i l’elaboració d’un programa seriós i solvent dirigit a l’interès públic i no a guanyar les eleccions. Un estat no pot ser eficient si els seus dirigents no ho són.”
Amb anterioritat, també a Hay Derecho, el 21/12/2015 a Una propuesta para mejorar la eficiencia nuestra administración y nuestra democracia, vaig publicar el següent text: “Com en una empresa amb una administració competent, l’Estat té l’obligació d’aconseguir una professionalització de la funció pública de manera que, a través de procediments d’incentivació i reconeixement de mèrits, es trobin els funcionaris millors en els llocs de major responsabilitat i la prestació d’obres i serveis públics en mans de les empreses més competitives en preu i de major qualitat.
És de gran rendibilitat per a la ciutadania el que l’Estat utilitzi quantes tècniques de gestió millorin les prestacions socials i redueixin el cost d’aquestes. Serien pràctiques contràries, per exemple, les adjudicacions polititzades d’obres i serveis en favor d’ofertes públiques o privades, inferiors en preu o qualitat a les seves alternatives, ja que redundaria en un encariment o en una deterioració de les retribucions socials dels ciutadans i la politització de la funció pública en benefici de funcionaris afins. En tots dos casos es produiria, igualment, un frau a la societat.”
I això és el que passa quan els dirigents accedeixen a la gestió pública sense exàmens, ni control i pensant que no tindrien responsabilitat, “com abans”.No sabían lo que era gobernar (Voz Populi, Miquel Giménez): “Van creure que governar consistia a cobrar un bon sou i gaudir de privilegis, cobrar dietes i més dietes... predicar sense donar blat, presumir de coneixements que no es tenien, de virtuts de les quals s’emmalalteix, d’intel·ligència de la qual es prohibeix en aquestes confraries de mediocres denominades partits polítics. Estarien sempre fora de perill vivint en una bombolla de privilegis, de luxes, de pornogràfica seguretat a diferència del comú dels mortals, sempre exposats a la fallida, a l’atur, al sotsobre econòmic, a haver-se de que guanyar les mongetes amb el seu treball, amb el seu esforç, amb la seva voluntat.
Però va arribar un virus per a donar-li la volta al món, demostrant qui sap governar i qui no, per a deixar en el seu lloc a cadascun de nosaltres, constituint-se en implacable burot de qualitats humanes.
Un virus que, mitjançant el seu terrible atac a la salut personal, posava també en escac a la nostra salut democràtica, a la nostra classe política i, en definitiva, als nostres dirigents. Aquests últims recorren a l’excusa covarda d’assegurar que no sabien el que se’ls venia damunt, adduint que no estaven preparats. Desconeixien que serien posats a prova, que haurien de governar i fer-ho bé, pensant en l’interès comú. Clar que no estaven preparats, perquè aquesta crisi requeria persones amb visió, amb eficiència, amb embranzida, amb ganes de treballar, amb vocació de servei públic i per a tot això no els havien preparat ni els seus partits ni ells mateixos.
Ningú els va advertir que la història posa a prova a cada generació amb un repte dur, cruel, per al que els dirigents han de venir de les seves cases amb alguna cosa més que quatre consignes simplistes i una pancarta. I s’han estavellat ells i ens han estavellat a tots, justament perquè van creure que governar era una altra cosa i ara, en el moment de la veritat, fugen com a conills de la premsa lliure, de les crítiques, de l’escrutini parlamentari. Estan terroritzats de la seva pròpia incompetència perquè mai van pensar que es trobarienamb aquest tràngol i fan tot el possible per a desviar responsabilitats i culpes. ”