VALORAR ALS PARTITS POLÍTICS COM FEM AMB LES EMPRESES DE GESTIÓ
Una fórmula per a aconseguir un major consens entre la societat civil és la d’objectivar l’anàlisi de la gestió pública desplaçant-lo a les funcions de l’Estat que ens són vitals: la imposició i el deute públic, la creació d’ocupació, les pensions, la qualitat dels serveis públics i les prestacions socials, la independència judicial…
Molts mitjans estan en la labor de donar preferència a temes que ens divideixen i així ens tenen entretinguts en el trivial i enfrontats, evitant que ens ajuntem en el fonamental.
El mes de març de 2021 vaig publicar un article sobre “Una fórmula, amb garanties, per a evitar que ens governin polítics incompetents i narcisistes”. No era més que traslladar a la política el mateix mètode que utilitzem per a seleccionar a les empreses i professionals en la nostra vida particular abandonant “la concepció religiosa de la política” que tant afecta a la nostra capacitat de raciocini i decisió. Com és bastant extens us retallo textos d’aquest.
“La manera d’evitar polítics incompetents i narcisistes i els virus ideològics que subjuguen als ciutadans fins a portar-los a una situació de submissió política, base dels estats ineficients, és que una bona part de la població estigui immunitzada…
Crec que, per a conèixer si un sistema polític és o no progressista, cal partir de la ciutadania i la seva escala de valors: el nivell de benestar econòmic, les diferents llibertats, el treball, l’educació, la seguretat personal, la promoció cultural i professional, els serveis públics, les infraestructures.
Si, a cadascuna de les facetes que li interessen a la població, li donem una puntuació, la suma final, determinaria el seu grau de satisfacció pública i podríem elaborar, anualment, un quadre comparatiu de com evoluciona el seu país.”
L’argumentació anterior procedia de l’experiència d’un article que vaig publicar el novembre de 2019 a Notarios y Registradores sobre el mètode per a unir als ciutadans amb idees polítiques molt diferents en projectes comuns. Es titulava ¿Por qué no me gusta hablar de política, cuando me invitan a la comidas? i en voldria destacar una part d’ell:
“Un dia em van convidar a un menjar i em van avisar que estaria amb gent molt polititzada i identificada clarament amb els seus partits.
Abans de començar, van tenir el detall de preguntar-me si m’interessava la política, al que vaig contestar que normalment m’abstenia d’opinar quan em convidaven a certs esdeveniments socials.
Ho veia molt poc pràctic, és com convèncer a un del Betis que es faci del Sevilla i el mateix passa amb la resta d’equips. És molt difícil que un seguidor del Llevant, de l’Espanyol o de l’Atlètic de Madrid canviï de club pel València, el Barça o el Madrid, encara que li demostris el balafiament, les denúncies de corrupció (o unes altres) contra els seus presidents, que juguin malament o hagi descendit a 2a divisió.
Deixaran d’anar al camp, però no canviaran de club.
Són aficions que, cadascuna d’elles, utilitza la mateixa informació, que ignoren una altra que no defensi al seu equip i que tenen més “perfil de creients” que de consumidors.
Així doncs, parlar de política té tots els riscos: el que no aconseguiràs canviar-los d’opinió, el que perdis l’amistat i finalment, arruïnis el dinar.
No obstant això, vaig trobar una gran acceptació a la meva proposta sobre la conveniència per als ciutadans de disposar d’instruments de control en la gestió pública. Si analitzem bé els costos, la imposició local, l’endeutament i la qualitat dels serveis públics i les inversions, coneixerem, d’una manera regular i objectiva, qui és el millor gestor municipal.
I com crec que tindria èxit aniríem pels trams superiors, l’autonòmic i el central.
A la pregunta de com m’havia anat el dinar amb els de la taula, vaig contestar que, finalment, ens havíem posat d’acord.”