La nostra cultura fa un cant a la vida tot no volent saber res de la mort. Saber de la cultura de mort és molt positiu, com ens assenyala Lluís M Xirinacs poc abans de morir. Si la vida és el pas del zigot (llavor de vida) a cos desenvolupat, la mort és el pas invers. En la vida descodifiquem la informació emmagatzemada en el zigot i de cara a la mort codifiquem la vida en nova llavor de vida. Codificar és cultura de mort i descodificar és cultura de vida.
Des de la pubertat i al llarg de tota la vida, la cultura de mort transforma òrgans, sistemes i totes les experiències viscudes fins al moment de crear un zigot. Anem codificant i llançant codis (gàmetes) en vista a la fecundació. En resulten llavors sempre diferents. No és el mateix la vida d’un jove que la vida d’un gran ni tampoc les seves llavors. Porten codificacions en part comunes i en part variades segons el ritme de la vida encara no viscuda o ja viscuda.
Socialment la codificació es fa i es guarda en la memòria cerebral de cadascú, enriquida per l’herència i l’educació, i, es realitza i desa en escrits, fotografies i tota mena de documents físics. Des de petits, descodifiquem la cultura rebuda, i en disposem més o menys ajudada per les circumstàncies i les oportunitats, en comunió amb tot l’entorn. Cal saber iniciar i dur a terme, en els moments adequats, la cultura recodificadora de la mort. Cal saber-se anar retirant poc a poc del protagonisme personalista de la vida i dedicar-se més a preparar i llançar llavors de moment silencioses amb l’experiència i la saviesa acumulades al llarg de la pròpia vida. Tant si tenim fills com si no, cal vetllar, en el nivell social, la creació, conservació i fructificació de llavors positives de futur, sense perseguir resultats i lluïments particulars immediats en pròpia vida. Uns sembren, altres cullen. I cal també que els qui cullen sembrin per a altres. Saber, en el confinament de la fase minvant de la vida, codificar tot allò de bo i socialment valuós, que ha produït aquesta nostra vida, és tot un art, humil i callat. Cal que la llavor, tot caient a terra, mori a ella mateixa. Només així donarà ver fruit. Cultura de la mort és morir lliurement a un mateix per donar vida nova i abundant, no pròpia.