La meva felicitat és una vivència plàsmica, és el meu estat de gràcia interior que pot ser de confiança o de desconfiança, d’alegria o de tristesa, feliç o infeliç. ‘Es bonhomia, joia, encantament, por, fascinació. El goig/terror de Nietzsche. L’alegria, freude de Schiller i Beethoven, l’eudaimonia/bon dimoni de Plató. La Laetitia de Descartes i Spinoza.
De felicitat deriven felicitació, feliç, infeliç, felicitar, feliçment, Feliu. De felix, -icis, que produeix fruits, fecund, afavorit dels déus, benaurat, favorable, propici. De *fela, mamella, felo, mamar, xumar; i en sentit obscè, xuclar en ve fel·lació.
La felicitat oneja com una dansa de Xiva què oscil·la entre l’excitació de l’estat d’èxtasi i l’adormiment viscut com el visc sense viure en mi de Teresa de Jesús proper a la dissolució total en l’Esperit universal. Passa per no voler-la ni esperar-la. Ni voler, ni obtenir, ni no voler, donen la felicitat. Ve quan no volem res, seria el és quan sóc en el no-res què ho trobo tot, de Joan de la Creu. Perquè en no voler res, interiorment quedem buits d’angúnies volitives i ens envaeix el plasma original, essència de la felicitat. La felicitat és un oceà vivencial que amara, impregna i nodreix tot allò que es deixa amarar, impregnar i nodrir.
Obtenir béns mundans dóna felicitat, no per possessió sinó pel repòs del destorb de la voluntat.
En el Globàlium de Xirinacs, la felicitat ocupa el centre de quatre estats d’ànim associables al consum de drogues exteriors embriagadores, estimulants, depressores o al·lucinògenes. En el centre s’hi troba la droga de la felicitat dons els efectes de totes elles es poden aconseguir per via interior. En el sistema nerviós hi tenim alcaloides, neurotransmissors i receptors sinàptics adequats a tot aquest cercle de possibilitats. Vegetals i animals fabriquen i consumeixen drogues. I són feliços.
Totes les tradicions culturals i religioses, a més de les corresponents substàncies pròpies per ingerir o inhalar, tenen costums, com els moviments de cintura de dansa africanes o el ball circular dels dervitxs, que provoquen dins del cos la fabricació natural de moltes drogues, d’estructura essencialment semblant a la de les drogues exteriors.
La nostra societat condemna i criminalitza l’ús de drogues externes, perquè la vida que portem és profundament injusta, tot i que ho volem dissimular, i en negar la injustícia, neguem inconseqüentment les compensacions que reclama la naturalesa. Si no hi hagués injustícia, que ens torna compulsius, les drogues serien utilitzades com ho és una bella posta de sol, com un regal de la naturalesa, usat amb seny.