La passió mou una enorme força que li arriba de la realitat concreta i pràctica. Està comprovat que quan sabem aprofitar aquesta increïble força, tot el difícil esdevé fàcil. Quan posem il·lusió, passió en allò que fem, obtenim gratuïtament l’energia suficient de la central de força pràctica per dur a terme allò que a cadascú dins de la totalitat de l’univers li convé. La passió és el nucli de la micropsíquica subjectiva en el Model Mental Global de la Realitat d’en Xirinacs.
Tres camins laterals i auxiliars flanquegen el camí ral de la força pràctica a la passió: Quan vius el moment present de cada experiència sents que t’acompanya la força necessària per portar a terme allò que et demana. Ni et distreus ni deixes passar l’ocasió. Si la desaprofites, ja no t’hi veuràs amb cor. I en culparàs Déu i el diable. Però la culpa serà tota teva. Les grans experiències, les grans gestes neixen amb tots els ingredients per a arribar a terme: llum, força i goig. No automatitzis la realització de la teva vida. El perfecte funcionari és natura morta. No dominis, matis ni esclavitzis la passió. La passió dona la força necessària. Cal fer-ho tot apassionadament, tot i que no només apassionadament, com voldrien els romàntics. La passió ve del caos, és cosmos alterat, és irascible: hi ha el turbulent o l’embriagador i el torbat o embriagat, tot plegat caòtic; perillós per a la gent (còsmica) d’ordre.
La raó teòrica occidental ens recomana dominar les passions i subjectar-les a la raó. Les veu invasores de la ment intel·lectiva i voluntària i les sotmet a disciplina. En realitat passions i raó són coses diferents i independents, però també estretament relacionades. Reprimir les passions és dolent i contraproduent per llur força devastadora, negades d’una banda acaben fent estralls en una altra. El bo i millor és contenir i administrar amb seny la formidable empenta que forneixen les passions, per obra de l’enteniment i de la voluntat. Cal obrir comportes quan amenaça la inundació. La força passional, un cop nascuda, no pot ser negada, només pot ser guiada a fi de bé. Com fa el pagès amb un cop d’aixada què distribueix el doll d’aigua pels diferents canals del seu hort.