La dansa del sabre

Amb tricorni i metralleta, treu el cap la dictadura... Segurament us soni aquesta cançó, i apel·lo l’actualitat als fets que estan passant amb les altes instàncies de la Guardia Civil, i les que estaran passant a la judicatura espanyola però que em temo que estaran essent silenciades.
Soroll de sabres que dèiem durant la transició, quelcom que no se sap exacte però que gairebé segur que està passant, potser es conspiranoia o poder no, però que fa tuf, molt de tuf. Segurament hem d’anar a buscar molt profundament l’arrel de tots aquests fets, i que la pròpia acció-reacció en portarà a ensumar a ERC per aquí al mig, un possible càstig a de los Cobos pels fets de l’1-O, la polarització de la política, l’aparició de VOX i els sequaços seguidors als cossos de policia i la judicatura...

Un encadellat complexa, en un moment complexa, i que alguns carronyaires volen treure profit de l’embolic i tot pinta que alguna cosa s’estava movent, el deep state ha tret el cap i ha acabat com el rei francès Lluís XVI, llàstima que només sigui una petita part del “atado y bien atado”, i no una remodelació més profunda com cal.
Aquesta crisi, que ha coincidit amb un govern dèbil que es va aconseguir amb una moció de censura, i posteriorment amb dues eleccions i que no té una majoria parlamentària forta, fent molt mal a la dreta espanyola... En aquestes circumstàncies, ara hem vist que hi ha una part de l’electorat que considera il·legítim el govern i això esclata amb la crisi. Hem vist els repics de cassoles, les protestes a les xarxes dient que el govern no era legítim i havia de dimitir, que calia nomenar un govern tècnic… D’acord, els que surten a protestar són “Cayetanos”, però els que em preocupen són alts funcionaris, policies, jutges etc.
Espero que entre el procés català, la crisis actual, les febleses existents, els fràgils acords i negociacions, puguem regenerar la tan desitjada versió arcaica d’aquesta Espanya, som en una situació inèdita a la democràcia espanyola. A la constitució hi ha un repartiment de poders, sobre qui mana, el president del govern, etc. Però per sota hi ha una cosa que se’n diu la constitució material, que és la definició de qui mana de debò, qui té el poder. La constitució material vol dir que el rei té un poder, l’església té un poder, l’exèrcit té un poder… Són els qui realment tenen un poder fàctic i no pas un poder institucional. Penso que ara aquests fan un toc d’atenció als qui tenen el poder legítim. I tenim un moment de conflicte entre la constitució material, els qui manen de debò, i la constitució formal. I en aquest conflicte, la policia, l’exèrcit, les grans empreses, la monarquia, sembla que proven de doblegar la voluntat popular expressada en les darreres eleccions.

powered by social2s