En les dues primeres dècades del segle XXI la població del Garraf ha crescut un 42,61%. A Sant Pere de Ribes l’augment demogràfic ha estat del 35,84% mentre que a Sitges el creixement ha estat del 45,26%.
El 2020 la comarca del Garraf era compartida per 152.801 residents. Entre 2001 i 2020 s’ha enregistrat un increment de població de 45.654 persones, que suposa una alteració ascendent del 42,61%, en només 20 anys.
L’augment més accentuat es va produir a principis d’aquesta centúria, de manera que en la proppassada dècada, en plena recessió, la demografia es va inflar moderadament, un 5,47%, i, encara menys, entre 2019 i 2020 la població del Garraf només va créixer un 1,27%.
Les dades conviden a pensar que en cicles econòmicament expansius una comarca com la nostra multiplica l’atractivitat i sobrealimenta la seva condició residencial, per molt que el mercat immobiliari imposi les seves condicions d’oferta i per molt que els ajuntaments tinguin el joystick de la planificació urbanística.
Si fem cas d’aquests models i albirem un període de revifament econòmic en el proper lustre, l’any 2026 la població del Garraf podria superar els 170.000 residents, prop d’un 11% d’increment en tan sols 5 anys. Si així fos i si no actuem a temps, aquesta progressió podria tenir conseqüències de difícil digestió pel que fa a la sostenibilitat social i ambiental, la mobilitat, el benestar i les oportunitats professionals. En definitiva, aquest tros de món que avui encara és nostre es faria molt difícil de gestionar.
En un article anterior no amagàvem les alertes davant la taxa d’autocontenció, que revela que avui dia prop del 40% dels residents ocupats tenen el seu lloc de treball fora de la comarca, i exposàvem l’afectació en termes de mobilitat, més enllà de la qualitat de vida.
És un fet que la comarca del Garraf no para de créixer pel que fa al nombre de residents i que aquest fenomen no troba correspondència amb la creació de llocs de treball. Cada vegada es fa més difícil enfilar l’agulla de la sostenibilitat.
El cas de les dues poblacions ecoiques és una bona mostra de tot plegat. Si prenem en consideració el mateix període 2001/2020, la població de Sitges ha crescut un 45,26% i ara està a punt d’arribar a les 30.000 ànimes, sense comptar els residents eventuals i els no empadronats. El municipi de Sant Pere de Ribes ja depassa les 31.000, després d’un creixement del 35,84% en el decurs de les dues dècades. Tenint en compte una hipòtesi moderada, la projecció estadística podria portar aquests dos municipis a un creixement superior al 13% d’aquí al 2026.
Els ens de decisió locals i comarcals hauran de resoldre les equacions del creixement i hauran de procurar un equilibri social i una cohesió econòmica que es farà més exigible a curt i a mitjà termini; i no serà fàcil si no hi ha consens i sentit de responsabilitat territorial.
El Pla Estratègic d’Activitat Econòmica del Garraf ha començat la fase de redacció i es podria presentar abans de l’estiu. Planteja un primer horitzó temporal tot just amb la mirada posada en aquest proper quinquenni.
El document proposarà una planificació periodificada en la què han de convergir necessàriament un ventall d’escenaris possibles. La consigna no pot ser altra que dotar la comarca de majors oportunitats per als seus residents, millors condicions per viure i factors idonis per la convivència.
Fins ara els creixements no han obeït a una partitura estratègica. Com si es tractés d’un entorn feréstec, ens hem fet més grans de manera espontània i fins i tot, a voltes, anàrquica. Així i tot, no ens ha anat malament del tot perquè encara ens quedava espai disponible i capacitat d’improvisar.
A partir d’ara serà qüestió de marcar unes pautes que afavoreixin la iniciativa empresarial i el desenvolupament professional, sense haver d’anar més lluny. La inevitable projecció demogràfica s’ha de compassar amb factors econòmics favorables. Hem de passar de la contemplació a la reacció i sobretot hem de tenir en compte la ciutadania com a epicentre de les decisions, i de les solucions.
La primera assignatura ha de ser la definició d’uns objectius compartits i l’acoblament de directrius comarcals. No cal que cap dels sis ajuntaments renunciï als seus projectes. Només han de tenir en compte que, més enllà dels propis, hi ha un seguit de reptes comuns i que aquests són igualment irrenunciables. La planificació del territori passa per l’orquestració de tots els actors i els seus instruments.