En ple procés de redacció del seu Pla Estratègic d’Activitat Econòmica la comarca del Garraf està declinant els pretèrits, el present i el futur de la seva singularitat com a territori. Els vertebradors d’aquesta planificació seran la digitalització, la sostenibilitat, la mobilitat, la formació i l’emprenedoria.
Ha entrat en el procés de redacció el Pla Estratègic del Garraf, tot just després de tancar una agenda de cinc mesos, amb més de 40 accions de treball, entre reunions i focus grup, com també espais de ràdio i televisió. S’han aplegat prop de 200 participants i s’hi han abocat una vintena llarga d’entitats dels perfils social i econòmic.
El web plaestrategic.cat ofereix, una per una, la transcripció de totes les sessions de treball, el nom de les persones que han aportat criteri i les entitats que s’han vinculat al procés participatiu. A més, es poden trobar les dades actualitzades de l’econografia comarcal.
En clau de diagnosi, no hi ha dubte que es tracta d’una comarca que els darrers 50 anys ha decantat la seva activitat cap als serveis a consum final, consignats en el pentàmer que componen el comerç, el turisme, la cultura, el lleure i el sector sociosanitari.
Alhora, el Garraf ha esdevingut un entorn residencial en el què el monocultiu és la qualitat de vida, associada als factors climàtics, l’escenografia mediterrània i la ubicació geogràfica.
Una cosa i una altra propicien una simptomatologia en la què, d’una banda, el mosaic empresarial és excessivament vulnerable a les crisis econòmiques i, d’una altra, el 40% dels residents que treballen han de desplaçar-se a altres comarques per a la seva activitat laboral.
De les 27.500 persones que tots els dies feiners surten del Garraf per anar al seu lloc de treball fora de la comarca, 11.500 es desplacen al Barcelonès, 5.000 marxen al Baix Llobregat, 2.500 es mouen fins a l’Alt Penedès i uns 1.200 ho fan al Baix Penedès.
Es revela una exigència de mobilitat que anirà a més els propers anys, amb taxes de creixement demogràfic extraordinàries, derivades de nous residents provinents d’altres entorns metropolitans; particularment del Barcelonès i del Baix Llobregat. La població del Garraf ha crescut per damunt del 40% en els darrers 20 anys i s’hi afegiran 20.000 habitants en el proper quinquenni.
Dels cinc vertebradors estratègics que hem proposat en el primer paràgraf, la sostenibilitat i la mobilitat són preeminents en la gestió de l’espai social i econòmic. No es poden eludir, es parli del que es parli i ho digui qui ho digui.
Si posem major intenció en el binomi de l’Alt Penedès i el Garraf, la peremptorietat és encara major; sobretot pel dèficit del servei de transports públics entre les dues comarques.
A les exigències de mobilitat per motius de feina cal afegir els desplaçaments per raons d’estudis (centres universitaris i de FP, entre d’altres), per qüestions de salut (encara més des de la unificació dels consorcis sanitaris) o per aspectes culturals, comercials i de lleure. L’eclosió de la demanda exigeix respostes a curt termini. L’opció de l’autobús, tal com es proposa avui dia, no respon a les necessitats de la ciutadania i, com a única alternativa, obliga l’ús del vehicle privat, i no tothom té aquesta opció com a plausible.
La C15 era necessària en el seu moment i continua sent la via promotora d’interacció entre el litoral i terra endins. No entrem a valorar la modalitat del peatge a l’ombra i tampoc qüestionem en aquest article una certa opacitat pel que fa a les compensacions dineràries que percep la concessionària de la infraestructura.
El cas és que la C15 és un trajecte que, ben aprofitat, podria multiplicar les interrelacions entre la ciutadania, les institucions i les empreses del Garraf i l’Alt Penedès; també del Baix Penedès, l’Anoia i el Bages. Ensems faria molt més competitives i atractives aquestes comarques per a localitzacions industrials i com a destinacions.
Una gestió més encertada del transport públic dotaria d’una major reciprocitat i millors sintonies els vincles entre aquestes comarques, que -cal dir-ho- es necessiten entre elles per no ofegar-se en l’onatge metropolità. La C15 podria ser alhora coadjutora de l’equilibri territorial en aquestes comarques perifèriques.
El projecte del ferrocarril orbital dorm en el calaix de les quimeres i emergeix de tant en tant com un deler inassolible. Més que detractors, aquest desideràtum rep parers desfavorables de resultes del pressupost gegantesc que exigiria el traçat ferroviari i també dels arguments tècnics, des del punt de vista de l’enginyeria d’infraestructures. Així és que a hores d’ara la idea del ferrocarril orbital sembla lluny de fer-se una realitat.
Ens queda l’alternativa del transport públic per carretera. És aquí on podem suggerir el disseny de línies d’autobusos elèctrics amb freqüència adequada i trajectes adients per unir, en una primera fase, les comarques de l’Alt Penedès i el Garraf, tot festejant les prestacions de la C15.
El metro-bús de la C15 podria ser un vehicle d’intercomarcalitat. La seva gestió es podria assumir des d’un consorci del transport, de la mateixa manera que s’ha consolidat el consorci sociosanitari. L’impuls financer hauria de provenir d’altres administracions públiques del país, que avui estan en deute amb el nostre territori. Molt en deute.