No queden tan llunyanes en el temps les dèries d’alguns regidors per inaugurar una piscina coberta o un poliesportiu a la seva vila. Fins fa poc a les municipalitats no s’avaluava el cost d’oportunitat d’una inversió com tampoc es discernia si estava prou justificada i obeïa a les necessitats de la població. La qüestió era que el poble tingués tants o més equipaments que el poble del costat.
Recordo el sarcasme d’aquell alcaldable que prometia als vilatans el bastiment d’un pont i, com que en el lloc no hi havia cap riu, fins i tot es comprometia a construir-ne un. Per alguna cosa havia de servir el pont! Els del poble continuaven sense entendre quina utilitat podria tenir el pont però s’abonaven a l’entusiasme de tenir un riu que besés el caseriu. La política també és això, es veu.
Ja s’albira el calendari de les eleccions municipals, amb l’horitzó consistorial fixat pel 9 de juny de 2019. De fet, aquests dies ja estem llegim els casos d’alcaldes i regidors que anuncien que no hi tornaran i que ja en tenen prou. També tenim notícia d’altres, tots murris ells, que es deixen estimar i diuen que es posen a disposició del partit i dels ciutadans per completar la feina tot just embastada. No en tenen prou, aquests.
El cas és que les notícies dels periòdics impresos, els digitals, les emissores de ràdio i les televisions locals ja mostren indicis del venciment del quadrienni municipal. Des d’ara tot es farà per quedar bé, asfaltar els carrers, arranjar les voreres, enjardinar els parterres, habilitar zones de vianants, reservar parcel·les canines i... posar-hi coworks.
A tots aquells de vosaltres que no estigueu à la page en això dels coworks us he de dir que podeu dormir com fins ara, sense major neguit. El cowork és un espai, més o menys dotat d’equipament i mobiliari, que es proposa als iniciadors d’activitat (allò que encara en diuen emprenedors, sense remissió) per tal que suposi un ajut en la seva engegada i alhora es generi una xarxa de cooperació o partenariat entre els mateixos usuaris. En alguns casos s’afegeix la tutela i l’acompanyament d’experts; en altres casos, es cedeix una cadira i un tros de taula i poca cosa més.
Com gairebé totes les coses, es pot qualificar l’interès d’un cowork segons la seva funcionalitat i la seva operativitat. N’hi ha de públics i n’hi ha de privats. Pel que fa als privats, res a dir, senzillament perquè s’han de guanyar el mercat i han de ser competitius si volen prosperar.
Pel que fa als públics, sí que s’haurien de dir moltes coses que no es diuen. Vet aquí que els propers mesos podreu assistir a les inauguracions d’uns quants coworks promoguts des d’algunes municipalitats. Ara mateix conec fins a onze ajuntaments que n’estan impulsant. No tindran problemes en omplir les places previstes si les ofereixen gratuïtament o si no es tenen en compte els costos que suposa obrir un local tots els dies.
Alguns regidors no n’entenen, d’escandalls. Això sí, ho anunciaran amb la convicció ingènua d’haver contribuït a la germinació d’iniciatives empresarials al seu municipi. Ningú no qüestionarà fins a quin punt aquesta actuació suposa un greuge competitiu en relació amb els equipaments privats i ningú no demanarà comptes, perquè fa de mal debatre entre edils poc avesats. Quan hagi passat el temps i res no hagi funcionat com s’havia aventurat tampoc ningú no dirà res i segurament aquell regidor ja no hi serà. I així la vida, xaval!
L’anomenada emprenedoria, així de mal entesa, és la reminiscència del paternalisme més ranci per part del sector públic. Quants recursos i quants esforços malbaratats per la consigna erràtica de promoure l’emprenedoria i voler ajudar als que es volen posar pel seu compte, com qui llença cacauets als titis del zoo.
Aquella i aquell que té empenta i que és capaç de muntar un negoci pel seu compte no necessita la beneficència dels ajuntaments. L’únic que li cal és un entorn favorable, amb condicions propícies per parir i nodrir la seva activitat empresarial.
Se n’ha fet un gra massa amb l’emprenedoria encotillada, fins al punt que algunes polítiques de promoció econòmica s’han centrat a promoure aquesta mena d’abeuradors per a mamífers que són la majoria dels coworks; bé, potser no tots ho són.
És clar que no tot s’està fent malament i hi ha models meritoris, com les actuacions que es porten a terme des del Servei d’Iniciatives Econòmiques de la Mancomunitat Penedès Garraf, que es posen a l’abast de diferents ajuntaments. En aquests casos, l’usuari rep la informació necessària abans de prendre les primeres decisions; a més, pot assistir a jornades d’orientació de la mà de FEGP Advising, per cert. Aquest és un model de cooperació público privada que funciona des de fa prop de 10 anys. El seu cost és irrisori; no cal fer-ne l’escandall. Qualsevol dia us ho explico.
Com si res.