El 29 del 12 del 2009 vaig fer un article que vaig publicar a Notarios y Registradores en el qual qualificava de “Un desastre perfecte”, la nostra gestió de la gran crisi, l’acabava amb aquest text: “Mentrestant, els altres vaixells que estaven dirigits per capitans més seriosos i capacitats, que havien fet un diagnòstic més adequat de la tempestat i havien invertit els seus diners i les seves energies a dotar als seus vaixells de dimensions competitives, anaven sortint de la crisi marítima, amb dificultats però sense pausa.

Llegeix més...

Crec que la base dels nostres problemes amb la política, cau en el fet que no hi apliquem els principis i les prevencions que utilitzem per protegir els nostres interessos en la vida privada.
És com si el nostre cervell s’encongís i ens impedís reconèixer el que ens interessa.

Llegeix més...

Si, després de tants anys de democràcia, l’opinió pública continua desinformada davant la manipulació en temes claus: la gran crisi econòmica, la corrupció, el desenvolupament (injustificat i ruïnós) del règim autonòmic, les reivindicacions socials... i és la que decideix el futur del país, tenim un problema greu amb la deficient informació (excepte excepcions) centrada principalment en els mitjans de més influència ciutadana.

Llegeix més...

“Un poble que és incapaç de seleccionar, controlar i corregir als seus gestors públics no mereix queixar-se dels fracassos de la seva gestió”

Quan a Iñaki Azkuna (1943-2014) el van guardonar amb el Premi World Mayor al millor alcalde del món el 2012, Tann vom Hove membre principal de la Fundació City Mayors va dir que la transformació de Bilbao d’una ciutat industrial en declivi en un centre internacional per al turisme i les arts es devia a l’obertura del Museu Guggenheim el 1997 i a l’elecció d’Azkuna com a alcalde 2 anys més tard.
Un altre mèrit d’Azkuna és que, malgrat la gran inversió efectuada, l’Ajuntament la va cobrir amb els seus recursos, de manera que en els anys de major crisi econòmica (2011 i 2012), va mantenir el seu deute a zero.

Llegeix més...

De les meves “notes sobre la crisi”
Com eren mitjans influents en sectors socials i culturals en els quals monopolitzaven la seva informació no és estrany que el conte que la crisi era imprevisible, d’origen exterior i que els polítics interiors no tenien la culpa, tingués un enorme arrelament social.
Això va ser denunciat pels nostres principals economistes. Joaquim Muns, Xavier Sala i Martin, Juan Velarde i Ramón Tamames per exemple.
Joaquim Muns, “Hem tingut la mala sort històrica que la pitjor crisi en moltes dècades hagi coincidit amb la pitjor classe política en molts anys”, Juan Velarde, “Zapatero va ser el pitjor que li ha passat a l’economia espanyola des de la Guerra Civil” i Ramón Tamames, “Zapatero era un il·luminat envoltat d’ineptes”. Sala i Martin va comparar la gestió de Zapatero i Solbes com la dels “músics del Titanic”.

Llegeix més...