PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online de la Vegueria Penedès

Daniel Iborra Fort

NOTES POLÍTICAMENT INCORRECTES SOBRE LA CRISI DE LES CAIXES A ESPANYA (III)

De les meves “notes sobre la crisi”
Com eren mitjans influents en sectors socials i culturals en els quals monopolitzaven la seva informació no és estrany que el conte que la crisi era imprevisible, d’origen exterior i que els polítics interiors no tenien la culpa, tingués un enorme arrelament social.
Això va ser denunciat pels nostres principals economistes. Joaquim Muns, Xavier Sala i Martin, Juan Velarde i Ramón Tamames per exemple.
Joaquim Muns, “Hem tingut la mala sort històrica que la pitjor crisi en moltes dècades hagi coincidit amb la pitjor classe política en molts anys”, Juan Velarde, “Zapatero va ser el pitjor que li ha passat a l’economia espanyola des de la Guerra Civil” i Ramón Tamames, “Zapatero era un il·luminat envoltat d’ineptes”. Sala i Martin va comparar la gestió de Zapatero i Solbes com la dels “músics del Titanic”.

La nostra interpretació, abans de la crisi financera de tardor del 2008, diferia notablement.
És dir, abans de la crisi immobiliària dels Estats Units teníem una crisi pròpia que es va ocultar, per ignorància o interès, per gran part dels mitjans d’informació general fins que va aparèixer la tradicional excusa exterior (com sempre els Estats Units) que va permetre camuflar la responsabilitat de la nostra gestió econòmica. Si no fos així per què a la fi del 2007 havien tancat la meitat de les agències immobiliàries? No seria perquè portaven 2 anys amb una gran recessió de vendes i no pels 3 o 4 mesos anteriors, des de la crisi als Estats Units?
Crec que a partir del 2005, quan es va veure que no podia continuar l’economia fent més cases que tinguessin sortida per a una demanda solvent, la política econòmica havia d’haver-se concentrat en la promoció de béns, a fi de mantenir la producció, la renda i l’ocupació i fins el nivell d’ingressos públics.
Calia potenciar el sector productiu fent un gran esforç perquè es constituís en alternativa per a un sector de la construcció, sobredimensionat i prop d’un ajust, incentivant tots els processos de reducció de costos i millora de la qualitat, intentant assegurar la competitivitat arruïnada per la revalorització de l’euro sobre el dòlar, l’increment del diferencial d’inflació en relació als països competidors de la zona euro des de la seva introducció i pel dèficit de qualitat en tants sectors que afecten la producció (ex. infraestructures, educació tècnica, recerca, marc legal empresarial i laboral, energia...).
Llavors quan sortirem de la crisi? Quan abans substituïm el model especialment centrat en la producció de cases pel de producció de béns i serveis competitius internacionalment, en preu i qualitat, única manera perquè, amb la generació de renda i ocupació en altres sectors, s’asseguri el futur del sector de la construcció i les seves branques auxiliars i complementàries.
El 2006 va començar la recessió del mercat immobiliari, les compravendes es van reduir aquell any un 7,2% i en el 2007 un 14%.
Després del “dimarts negre”, el 24 d’abril del 2007 (caiguda de la borsa i especialment de les constructores) la premsa internacional ja destacava el final del nostre procés especulatiu.
Aquesta desinformació es va generalitzar en la nostra població i en amplis sectors socials i professionals.
El 13 de gener del 2015, El Confidencial ho testificava amb el següent article de D. Forcada “els espanyols culpen els bancs i els polítics europeus de la crisi econòmica”.
D’això es deriva una contradicció. Si és una
“idea comuna” la que els mitjans estan en mans dels bancs com s’explica que en les enquestes de l’opinió pública sobre els causants de la crisi fossin aquests els seus màxims responsables i no el sector de les caixes en mans de polítics i no professionals i la incompetència dels gestors públics interiors? No serà el populisme polític i judicial resultat d’un relat erroni dels fonaments reals de la nostra ruïna?
Si haguéssim tingut una informació solvent i independent la nostra preocupació s’hauria dirigit a millorar la competència dels gestors públics interiors principals responsables de la gran crisi en lloc d’entretenir-nos en temes nimis.
Segons la nostra interpretació, l’expressió manuscrita hauria estat més conseqüent que es desplacés al moment de l’acceptació dels càrrecs públics, justificant la seva preparació tècnica, que als contractes de les víctimes.
Moltes disposicions i actuacions posteriors, com les despeses de les comissions dels nostres parlaments sobre la crisi van ser inútils i van incrementar els seus costos ja que no van anar als seus fonaments.
Entre totes les reaccions d’indignació social per la gran crisi va faltar, per tot el que s’ha exposat anteriorment, la següent: No és ja un bon moment per exigir en els casos de negligència, incompetència greu i d’incompliment fraudulent de compromisos socials, un grau de responsabilitat semblant al que apliquen als ciutadans?

 

Si la gestió pública de la crisi no va ser LA causa de la catàstrofe, per què és tan gran la insatisfacció ciutadana amb la classe política?

 

NOTA FINAL:
Aquest març passat, els mitjans recollien dues notícies:
El dia 1, la que 308 diputats, inclosos els de Podemos (el 91% dels presents, excepte 32 de Ciudadanos) havien aprovat el dictamen sobre la crisi en el qual es concloïa que la politització no va afectar a les caixes amb la qual cosa “queda desmentida la tesi sobre la influència política com a causa explicativa del major impacte de la crisi en les caixes d’estalvi” (El Mundo) i assenyala als supervisors, reguladors i entitats com un dels responsables últims d’una de les majors catàstrofes econòmiques del nostre país (ABC).
El 7 de març segons l’Eurobaròmetre difós el dia anterior per la Comissió Europea: el 88% dels espanyols deia desconfiar dels partits; el 79% del Congrés dels Diputats, i el 76% del Govern (La Vanguardia).
La presidenta de la comissió Ana Oramas (Coalición Canaria) que va defensar que la recerca va ser “seriosa, rigorosa i creïble”, va destacar el menyscapte sofert en el prestigi d’institucions com el Banc d’Espanya o la CNMV, fins i tot de les entitats financeres, que sofreixen ara una greu crisi de reputació (ABC).
Si la gestió pública de la crisi no va ser la causa de la catàstrofe, per què és tan gran la insatisfacció ciutadana amb la classe política? No serà la conclusió d’aquest dictamen, com els anteriors, una mostra de la falta d’autocrítica i per tant, que la incompetència i la irresponsabilitat dels nostres gestors públics són incorregibles?
Utilitzant la metàfora d’un dels més cèlebres articles de la crisi, de Sala i Martin, sobre la ineficiència política “Els músics del Titanic” (La Vanguardia): quan es produeix un enfonsament tan catastròfic qui és el màxim responsable?

0
0
0
s2smodern