Hem viscut una campanya electoral per decidir qui ha de governar les nostres  viles en la que els focus s’han posat en allò que pot fer cada un dels ajuntaments aïlladament, sense pràcticament tenir en compte els del costat, i menys encara aquells temes que tan sols es poden abordar en el conjunt del territori de les 4 comarques del Penedès. S’ha fet igual que a l’ Àrea Metropolitana de Barcelona, amb la diferència que allà tenen instruments per abordar els problemes que superen els límits municipals, com la mobilitat, el planejament urbanístic...

    Ha arribat el moment en el qual, amb l’aigua, tornem a la realitat amb què havíem conviscut a les nostres comarques durant tota la vida: és un bé escàs. Tant sols en els darrers 25 anys a l’Alt Penedès i al Garraf hem tingut tota la què volíem; només ha calgut obrir l’aixeta perquè ens arribés la que subministra l’ens Ter/Llobregat, que la fa arribar per la canonada construïda per la Mancomunitat de Municipis de les dues comarques (el Baix Penedès la té de l’Ebre per “allò de la divisió provincial”). Durant aquests darrers anys, en els quals donàvem per fet que ja no en tornaria a escassejar mai, s’ha produït una relaxació per aprofitar l’aigua, tant de la ciutadania com dels ajuntaments.

    Cada poc temps sona alguna alarma indicant que el país no està fent res per la gran aposta de la mobilitat sostenible, que és el tren, i ni tant sols té clar què caldria fer. Darrerament ho ha fet el President del Port de Barcelona quan diu: “la xarxa actual no està preparada ni dimensionada per complir els objectius de la UE a mig termini, que preveuen que el 30% del trànsit de mercaderies es facin en transport ferroviari”. Mentrestant “cada terra fa sa guerra”, com es deia abans; així a Tarragona hi ha un moviment per fer passar les “mercaderies per l’interior”, cosa que vol dir treure-les de la costa i fer-les passar per la línia Reus/Roda, que passa per Valls on ja hi ha una campanya en contra, i empalmar a Sant Vicenç de Calders amb la via del Vendrell i Vilafranca, amb tots els problemes que crearà en la mobilitat d’aquestes comarques.

    Manel Larrosa és un activista de Fem Vallès, una entitat que treballa per dotar d’un cert autogovern al territori vallesà, i que ha estudiat a fons l’impacte que té la governança d’un territori en els seus nivells de benestar econòmic i de representació política. En aquest sentit ha publicat diversos treballs comparant zones de Catalunya amb d’altres d’arreu de l’Estat que disposen d’una sòlida estructura política. En un d’aquests treballs compara les comarques de la Vegueria Penedès amb els 3 territoris que conformen la zona de la D.O. Rioja: Àlaba, La Rioja i Navarra.

    A les quatre comarques del Penedès hi ha moltíssima activitat pública i privada de persones que cada dia fan la seva feina amb una gran dedicació i qualitat, però que sovint es fa amb una mirada molt centrada en l’ espai més proper, com el poble o la comarca, sense tenir en compte, per falta de costum, el conjunt de la Vegueria Penedès i les 500.000 persones que hi vivim. Això ens fa perdre moltes oportunitats de tirar endavant projectes que podrien ser molt més potents si tinguessin com a referència el conjunt del territori. Altres Vegueries tenen molta més tradició de treball en comú, com per exemple la Catalunya Central on en els darrers dies s’han fet activitats organitzades per “PimeComerç Catalunya Central” o la “Delegació del Col·legi de Periodistes de la Catalunya Central”, per exemple.

    El que ens va marcar individualment i com a societat durant els anys 2020 i 2021 va ser el Covid. El que ens ha marcat com a societat durant el 2022 ha sigut la Guerra d’Ucraïna, però encara tenim la sensació de que individualment no hi podem fer res, ni tancar-nos a casa, ni vacunar-nos, ni res que tinguem a l’abast. Això és el que ens volen fer creure  els que hi fan el gran negoci i per això ens expliquen aquesta guerra entre els Estats Units d’Amèrica (que utilitzen a Ucraïna per que hi posi els morts i el sofriment) i Rússia, com un fet inevitable que tan sols s’acabarà amb una victòria. Mentrestant  unes poques empreses d’armament, energia i alimentació acumulen uns beneficis repugnants i mig món vivim amb més precarietat.

    Ja és a la venda el número 137

     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu