Hem construït una societat en la qual ens han anat acostumant que la mida dels Serveis Públics es decideixi en funció d’una pretesa rendibilitat econòmica que, sovint, fa que ni el servei funcioni adequadament ni la rendibilitat sigui bona per la societat i, potser, sí que ho és per a les empreses que ho gestionen.  Per posar algunes exemples podem començar pels serveis comarcals d’autobusos, que fora dels escolars, acostumen a ser grans vehicles que van mig buits i que no donen el servei de proximitat que es necessita. O el servei de recollida de la brossa, que s’està convertint en un maldecap per tot arreu i que segur que es podria gestionar millor seguint les necessitats del veïnat i no dels concessionaris.

Després d’una setmana tràgica en la qual hem viscut un seguit d’accidents ferroviaris, tant al conjunt d’Espanya com a Catalunya, en els quals s’ha vist que no eren casualitats, sinó que no estem preparats per tenir una mobilitat que necessitem, val la pena preguntar-nos si ja ho hem vist tot o encara pot anar a pitjor.  I és evident que pot anar molt pitjor. De moment no ha passat res amb els trens que porten Mercaderies Perilloses que, com és sabut, el seu recorregut no compleix en absolut la normativa a la qual obliga la Llei.

Pocs dies abans de Nadal, a Badalona, van succeir uns fets coneguts per tothom, en què un grup de persones immigrants que havien estat prèviament desallotjades per la policia, amb una ordre judicial d’un institut en desús, volien refugiar-se del fred i del mal temps en una Església Catòlica amb permís dels seus gestors, quan un grup de veïns, en presència de l’Alcalde, els ho va impedir. És l’episodi que m’ha xocat més de tots aquests fets lamentables.

Les comarques del Penedès estem travessant un moment interessant ja que, com els individus, ens anem fent grans i hem de prendre decisions que marcaran la resta de la nostra vida. Ens estem emancipant de la capital del país i això no és fàcil. Aquests dies ho estem vivint en dos camps essencials dels serveis públics: la mobilitat i la sanitat. I tot plegat enmig d’una boira que no ens deixa veure-hi clar.

Estem en un món canviant, en el que cada vegada hi ha més aspectes que necessiten una resposta urgent, però que alhora també precisen d’ una planificació a mig termini per no anar repetint sempre els mateixos errors. Alguns dels que ocupen més espai en els noticiaris són, per exemple, les inundacions de zones urbanitzades, en les que és evident que calen solucions d’emergència quan es produeixen, però que amb el canvi climàtic és encara més evident que calen solucions a mig termini, com deixar lliures d’edificacions les rieres, o urbanitzar els entorns per canalitzar la torrentada, com li cal a l’Hospital de Vilafranca. Una cosa semblant passa amb la mobilitat de les persones i de les mercaderies, on cal aplicar mesures d’emergència pel col·lapse existent, però alhora anar preveient i construint més línies de tren per garantir la mobilitat, com es va posar de relleu en la Jornada del Vendrell d’aquest octubre sobre l’Eix Transversal Ferroviari.

Reflexionant sobre els 4 anys en que m’ ha tocat presidir el Consorci Sanitari Alt Penedès-Garraf he arribat al convenciment de que els Consorcis Públics entre diverses Administracions és el sistema més eficaç de donar serveis bàsics a la ciutadania. És molt complex dirigir des de Barcelona l’atenció sanitària de més de 8 milions de persones repartides per tot el país; com ho és fer-ho sense una planificació global per tot Catalunya. Les necessitats són diferents segons els llocs, i l’objectiu de crear equips estables de professionals tampoc es pot fer en un sistema centralitzat. Per això és molt oportú disposar d’ una certa llibertat d’acció, dins d’una estructuració global. A més, un Consorci es pot fer en l’àmbit geogràfic que cobreixi millor les necessitats i tingui autonomia en cas de necessitat. El darrer aiguat que va inundar l’hospital de Vilafranca es va poder superar amb força agilitat gràcies a disposar d’un Consorci potent que va cobrir tot el període crític; ara toca a l’Ajuntament desenvolupar a la pràctica el Pla Urbanístic per que no torni a passar.