Fa temps volia estar a diferents llocs al mateix moment, sovint estava fent canvis de plans per poder encabir tot el que volia fer. Recordo un dia quan uns companys em van dir “ets hiperactiva” i jo em vaig quedar perplexa, ja que mai hagués fet aquesta afirmació sobre mi mateixa.
Aquest fet em va fer prendre consciència i adonar-me’n d’un patró comú en mi, però que no havia vist fins aquell moment: incansable, auto-exigent i lluitadora. Anava tot el dia corrents, notava que em faltava temps i no em permetia parar.
Totes les persones som poderoses sense límit. Què hi penses o sents amb aquesta frase?
Jo hi crec al 100% amb aquesta afirmació.
El que passa és que no ens ho acabem de creure, bé perquè dubtem de les nostres capacitats, ens comparem amb els altres o fins i tot arribem a cedir el nostre poder a persones a qui li donem molta credibilitat: pot ser un/a polític/a, un/a amic/ga, un/a assessor/a... I això és molt perillós! Ja que la majoria de vegades ni ens adonem del que estem fent.
Fa pocs dies va tenir lloc el 7è Congrés de Dones d’Empresa, que va ser un gran èxit d’assistència. Des d’aquí la meva felicitació a tot l’equip i persones que han fet possible aquest èxit.
Hi ha una realitat prou comú amb les dones que lideren: Tenen una elevada autoexigència.
Aquí aprofito per fer una distinció entre:
Autoexigència constructiva: aquella que ens ha portat on som a dia d’avui. Aquella que ens fa tirar endavant, voler superar-nos, aconseguir objectius, reconèixer èxits, etc.
Vivim en un món incert, d’això no hi ha cap dubte. De fet, sempre ha estat així, l’únic que no ens n’adonàvem. No érem conscients.
Tots els esdeveniments de l’últim any no han fet més que accelerar aquesta sensació i ens han empès més que mai en un entorn VUCA.
Pot donar la impressió d’estar immersos en l’espiral d’un huracà, format per cansament, incertesa, soledat, pressa... tot i que també bellesa, esperança i confiança.
He arribat a la conclusió que la finalitat de la vida no és altra que convertir-nos en la nostra millor versió.
Perquè això sigui possible ens hem d’atrevir a ser nosaltres mateixos, sense màscares. Hem de fer un treball interior per reconèixer-nos a nosaltres mateixos, transcendir la programació de l’ego i sortir a la llum amb la nostra grandesa. I aquest és un pas que costa molt donar: fa molta por. I, de fet, totes les passes que la vida ens demana donar no són altra cosa que canvis d’enfocament per passar de la por a l’amor. En un sentit més pràctic és deixar de posar l’atenció a la por, al problema, a allò que no funciona i posar-la a la solució.
A la vida tot depèn del nivell de coherència que es tingui.
La materialització o creació de les coses comença a la ment, amb una sola idea. Doncs “allò visible es crea en allò invisible”.
Per possibilitar aquesta materialització física ha d’haver coherència. És a dir, que el pensament, l’emoció, la paraula i l’acció estiguin totalment alineats al que es pretén aconseguir.