“De repente el grillo del teléfono se orina en el gran regazo burocrático.” Aquesta ocurrència va ser d’en Valle-Inclán, en el seu Luces de Bohemia. L’inventor del relat esperpèntic no es podria imaginar que arribaria un dia en el què la secta dels buròcrates es pixaria al clatell dels productors.
En el seu breviari del desassossec Pessoa ens fa veure que l’objectiu d’un vaixell no és la navegació; la seva finalitat és arribar a port.
Del més il·lustre dels literats lisboetes sempre recordaré el relat d’aquell banquer anarquista, a cavall de la rebequeria social i el catecisme de la usura. Anarquista però intel·ligent! Així justificava, ell mateix, el suposat oxímoron existencial.
Economia i societat haurien d’anar plegades. En canvi, l’una sembla esquerrana i l’altra manxola. Cada vegada és major l’asimetria entre totes dues. Així, mentre la ciutadania es neguiteja per tantes i quantes adversitats, als despatxos es projecten creixements i es gestionen recursos per treure’n més profit, sigui quin sigui el cost d’oportunitat.
No feu cas del títol. Deu ser una errata tipogràfica. Res a veure. Això que us convido a llegir tot seguit es refereix a la gran baldufa i no pas al film provocador d’ara fa cinquanta anys. Llavors la intenció d’en Marco Ferreri era posar en evidència la desmesura en el consum; en concret, el desenfrenament i el vici d’afartar-se, fins a morir.
Ara bé, la baldufa que us proposo també té a veure amb el desequilibri. Ves per on, aquí en moren més que no pas en neixen. Per contra, l’arribada continuada de nous residents a les nostres comarques ha provocat que aquella piràmide recursiva en la què es reflectien els segments d’edat de la població empadronada hagi esdevingut una gran baldufa; un joc de baldufes, si tenim en compte la del Garraf i les del Penedès.
L’egrègia institució catalana de les lletres va fer tard a l’hora d’admetre el terme “governança” en el seu Diccionari. Resulta sorprenent la frivolitat del sanedrí lingüístic, propens a incloure entrades que provenen de modes transeünts i que sovint tenen la rellevància d’un xiclet. En canvi, mandreja a l’hora d’inserir paraules que han perseverat tant en la parla formal com en la quotidiana i que defineixen amb precisió conceptes que cap altre mot és capaç de dibuixar; com ara “governança”.
Tenim molt en comú però, en canvi, mai no ens hem posat d’acord. Aquesta frase podria definir la situació d’una parella mal avinguda o la frustració de dues o més parts que no troben el seu denominador comú. Per exemple, el turisme del Garraf i l’Alt Penedès.
Les dues comarques sumen un catàleg de paisatges, un patrimoni artístic i un àlbum cultural d’extraordinari valor. Estan ubicades en una geografia privilegiada i disposen d’un clima favorable, tot i l’actual sequera. A més, es troben a tocar de Barcelona i molt a prop d’infraestructures portuàries i aeroportuàries; amb unes xarxes viàries que podrien ser millors però no deixen de fer la seva feina: ens connecten.
Si observem un plat amb un parell d’ous i un bon tros de cansalada podrem deduir que hi ha un subjecte implicat, la gallina, i un altre ser involucrat, el porc. Sovint es confonen els dos termes. Quan algú està involucrat es troba en una situació no volguda.
L’economia és una forest en la què abunden els agents involucrats; cada cop hi ha més situacions no desitjades que aclaparen la ciutadania en forma d’inflació, sancions, desnonaments, acomiadaments i, en general, detriment del mode de vida. Les esquerdes socials són cada vegada més evidents i alguns economistes de reconegut prestigi, com el professor Antón Costas, clamen per un nou contracte social.
| Ja és a la venda el número 141 |
 |
 |
Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
i rebràs totes les notícies en un sol correu