No acabo d’entendre la dualitat entre comarques i vegueries. Amb la recent inclusió del Lluçanès el mapa comarcal de Catalunya arriba a les 43 unitats. Temps enrere ja s’hi havia afegit el Moianès. La geografia política del país és una miríada de patis i partions; la qual cosa multiplica la despesa administrativa.
En què quedem? Quina és la unitat de referència, la vegueria o la comarca? Per què hi sumen més comarques si ens havien dit que en un futur proper serien les vegueries els àmbits de planificació i actuació? Això deixa en evidència quin és el parer dels nostres governants en relació amb la figura de les vegueries. Ens fan passar amb cançons.

Llegeix més...

Governar un territori suposa assumir compromisos i donar respostes adequades a les necessitats però també construir el futur a partir dels potencials i les oportunitats. Aquesta responsabilitat exigeix unes aptituds i un capteniment que són cars de veure.
No és fàcil que els equips de govern apleguin el coneixement que s’escau en tots i cadascun dels apartats del cartipàs; molt més encara si la majoria governant és de resultes d’un pacte entre diferents formacions. Cal tenir en compte que les primeres posicions de cada llista electoral solen ser ocupades per perfils més aviat polítics que no pas tècnics; conseqüentment, quan s’ajunten dos o més poms de dalt difícilment s’acaba de fer el ram. 

Llegeix més...

La relació dels natalicis i les cigonyes ve de moltes generacions enrere. No era tant una faula com un recurs que de pares a fills es transmetia per explicar als menuts de la família la procedència dels recents nascuts; d’aquesta manera no calia entrar en detalls. Era la cigonya qui havia portat el nadó; potser de París. Vet aquí que sempre hem viscut enganyats, d’una manera o d’una altra.  
Amb dades de 2021, dels vuit àmbits territorials de Catalunya només el Metropolità va registrar un decreixement demogràfic, amb una pèrdua de 8.627 residents. Per contra, l’àmbit del Penedès va ser el que més va créixer, amb un increment de 5.964 residents. 

Llegeix més...

Estimada Desi,
L’oceà que ens separa i la llunyania del temps no deixen d’omplir l’enyorança d’uns moments en els què ens cobejàvem, com si ens poguéssim estimar en la perennitat i sense que res esmorteís les passions més generoses, entre el foc dels llavis i la comissió dels desitjos.
Al Llibre de les Meravelles Marco Polo descrivia els mons i la seva gent. En el meu anar i venir per les geografies més homèriques també els camins em porten a indrets sense horitzó i em trobo amb consemblants cofois de viure-hi; com si no hi hagués cap univers més enllà del tros.

Llegeix més...

Immersos en la societat dels tabús, les poca-soltades, les astracanades, les frases fetes i la comunicació digital, ens fa angúnia escoltar reiteradament les mateixes expressions i fins i tot idèntiques construccions gramaticals en textos i proclames sense aparent connexió o denominador comú. Si vols estar à la page has de dominar l’argot de cada moment.
Massa sovint els xerraires de mena ens sorprenen amb paraules d’ús quotidià que d’improvís afloren en els discursos i són investides com a prominents i egrègies. Són mots que provenen de la modèstia, a voltes de l’anonimat i d’altres vegades de la inventiva, però durant un temps assoleixen un rang d’ineludibles en qualsevol peroració de la politiqueria o l’esnobisme més cursi.

Llegeix més...

El meu pare, de família camperola, sempre m’havia dit que les taronges calia menjar-les a partir de Sant Esteve; mai abans. La gent del camp no són gaire llepafils però són sibarites de mena. Saben allò que convé i allò que no toca. N’hauríem d’aprendre.

Llegeix més...