Isidre Also Torrents

    La governança insostenible

    L’egrègia institució catalana de les lletres va fer tard a l’hora d’admetre el terme “governança” en el seu Diccionari. Resulta sorprenent la frivolitat del sanedrí lingüístic, propens a incloure entrades que provenen de modes transeünts i que sovint tenen la rellevància d’un xiclet. En canvi, mandreja a l’hora d’inserir paraules que han perseverat tant en la parla formal com en la quotidiana i que defineixen amb precisió conceptes que cap altre mot és capaç de dibuixar; com ara “governança”. 

    No va ser fins a l’any 2020 que la paraula es va introduir en el catecisme de la llengua catalana. Ho trobareu en el DIEC amb aquesta definició: “Manera de governar fonamentada en la relació equilibrada entre els organismes que dirigeixen políticament un territori, la societat d’aquest territori i les seves organitzacions”. 

    Quan la governança encara era orfe de reconeixement lingüístic, uns quants anys abans, un professor d’economia va atendre la pregunta d’un alumne murri en relació amb el significat del mateix terme. Abans de respondre, el docent s’ho va rumiar una estona. Va resoldre el repte d’improvís: “governança és allò que fa que les coses funcionin”. No es podria explicar millor ni de manera tan simple.

    Amb la mateixa espontaneïtat m’havia sorprès temps enrere una pagesa prou llegida a l’hora d’explicar la sostenibilitat. Segons ella, no és res més que la mesura justa; ni poc ni massa. No us sembla magistral, la definició?

    Fixeu-vos quant n’és de senzill, tot plegat, sempre que es tinguin les idees clares. Sovint les elegides i les electes tendeixen a un cert embarbussament a l’hora de fer-se entendre, bé per donar-se més importància o bé per dissimular la fretura conceptual, eufemisme que ve a dir que no n’hi ha més i, ja és sabut, d’on no n’hi ha no en pot rajar.

    Si prenem en consideració el binomi de la sostenibilitat i la governança, degudament declinades, obtindrem la fórmula de l’eficiència. És paradoxal que aquests dos conceptes siguin perennes en l’homiliari polític i, en canvi, esdevinguin figures gairebé quimèriques en l’administració pública.

    El sector públic no és gens eficient. Identificada amb aquell “vuelva usted mañana”, la burocràcia de la què ja renegava el desconsolat Larra ara fa dos-cents anys avui dia pot arribar a ser una gimcana laberíntica atiada per un eixam d’atrinxerats. En Bartleby, aquell malaltís escrivent que retratava Melville a mitjans del XIX, avui sembla reinventar-se en la indolència d’alguns funcionaris. 

    No és estrany que els expedients i les instàncies sovint caiguin a mans de personatges gasius, que fins i tot prioritzen l’aspecte formal del procediment per damunt dels drets de la ciutadania. Aquesta no demana res més que un tràmit facilitador en un temps raonable. Alguns s’han fet els amos i ni el sursum corda els farà baixar de la seva trona despòtica.

    La presa de decisions dels polítics està més condicionada que mai pels albirs de la burocràcia. Se’ns ha anat de les mans, l’excés d’intervencionisme i el culte al paper administratiu. No sembla d’aquest món el tracte displicent dels assumptes públics per part d’alguns servidors.   

    El diàleg de la ciutadania amb els serveis públics ha esdevingut un exercici de resignació per als contribuents; arriba a l’acatament i la genuflexió. Poques vegades el sistema respon quan toca i difícilment es mostra sol·lícit; ja no parlem de la cordialitat i, menys encara, de l’empatia. 

    Podem parlar dels governs i d’aquells i aquelles que governen però, per contra, com a conseqüència de la tirania burocràtica, no podem parlar de la necessària governança, perquè hem asclat allò que hauria de fer que les coses funcionin. Tampoc podem parlar de sostenibilitat perquè aquest règim imposat per l’administració no té a res a veure amb la justa mesura. El desequilibri és abracadabrant.

    La solució de qualsevol problema comença per identificar que tenim el problema. Les voluntats hi són. S’ha intentat capgirar la situació, per exemple amb les anomenades finestretes úniques empresarials (FUE). S’ha avançat molt poc o gens; sobretot perquè que, una vegada més, qualsevol execució pot xocar amb la indiferència dels seus botxins.

    Com a contrapunt, no hem de passar per alt que entre els treballadors i les treballadores del sector públic també hi trobem persones amb ganes de fer-ho bé i resolutives. Sort en tenim, d’aquestes! 

    Ja és a la venda el número 139

     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu