PENEDÈS ECONÒMIC

Segons una vella llegenda, un famós guerrer va de visita a la casa d’un mestre Zen. A l’arribar es presenta a aquest, explicant-li de tots els títols i aprenentatges que ha obtingut en anys de sacrificats i llargs estudis.
Després de tan sensata presentació, li explica que ha vingut a veure’l perquè li ensenyi els secrets del coneixement Zen.
Per tota resposta el mestre es limita a convidar-lo a seure i oferir-li una tassa de te.
Aparentment distret, sense donar mostres de major preocupació, el mestre aboca te a la tassa del guerrer, i continua abocant te encara després que la tassa és plena.
Consternat, el guerrer li adverteix a el mestre que la tassa ja és plena, i que el te s’escorre per la taula.
El mestre li respon amb tranquil·litat:
- “Exactament senyor. Vostè ja ve amb la tassa plena, com podria vostè aprendre alguna cosa?”
Davant l’expressió incrèdula de el guerrer el mestre va emfatitzar:
- “Tret que la seva tassa estigui buida, no podrà aprendre res”

Un dia es van reunir tots els animals per queixar-se del comportament dels humans ...
- “A mi em roben la meva llet”, va protestar la vaca.
- “I a mi, els meus ous”, va dir la gallina.
- “A mi, em maten per robar-me la meva carn i la meva cansalada”, va protestar, indignat, el porc.
- “I a mi, a mi em persegueixen per robar el meu greix”, va replicar enutjada la balena.
- “Jo tinc una cosa, per la qual, si sabessin com treure-me-la perseguirien sense descans fins robar-me-la”, va afirmar el caragol.
- “Tinc temps”
Petit relat anònim que deixa en evidència la importància del temps.

Hi havia una vegada... Un arquer que va voler caçar la lluna. Nit rere nit, sense descans, va llançar les seves fletxes cap a l’astre. Els veïns van començar a burlar-se’n. Immutable, va seguir llançant les seves fletxes. Mai va caçar la lluna, però es va convertir en el millor arquer del món.
Bonic escrit del polifacètic artista xilè Alejandro Jodorowsky sobre el valor de l´esforç i la conveniència de tenir ideals per donar sentit a les nostres vides.
Reflexionant sobre les seves paraules, arribo a la conclusió que es tracta d’un clar missatge a no renunciar als nostres ideals, metes o aspiracions per grans que siguin, i que elles han d’anar sempre acompanyades d’un esforç extraordinari.

- “Mestre, tinc un problema amb el meu fill: em va portar les notes del col·legi, una alta qualificació en dibuix i una pèssima qualificació en matemàtiques”
- “Què faràs?”
- “El posaré immediatament a fer classes particulars amb un professor de matemàtiques!”
- “Insensat, posa’l immediatament a fer classes particulars amb un professor de dibuix! Desenvolupa el seu talent. Tots servim per a alguna cosa però no tots servim pel mateix.”

Hi havia una vegada... Un ric industrial del Nord que es va horroritzar quan va veure a un pescador del Sud tranquil·lament recolzat contra la seva barca i fumant una pipa.
- Per què no has sortit a pescar? Li va preguntar l’industrial.
- Perquè ja he pescat prou per avui, va respondre el pescador.
- I per què no pesques més del que necessites? va insistir l’industrial.
- ¿I què faria amb això? va preguntar al seu torn el pescador.
- Guanyaries més diners, va ser la resposta.
- D’aquesta manera podries posar un motor a la teva barca. Llavors podries anar a aigües més profundes i pescar més peixos. Llavors guanyaries prou per comprar-te unes xarxes de niló, amb les quals obtindries més peixos i més diners. Aviat guanyaries per tenir dues barques... i fins a una veritable flota. Llavors series ric, com jo.
- I què faria llavors? va preguntar de nou el pescador.
- Podries seure i gaudir de la vida, va respondre l’industrial.
- I què creus que estic fent en aquest precís moment?, Va respondre el satisfet pescador.

Hi havia una vegada... un home pobre que es va trobar en el seu camí a un antic amic. Aquest tenia un poder sobrenatural que li permetia fer miracles. Com l’home pobre es queixava de les dificultats de la seva vida, el seu amic va tocar amb el dit un maó que immediatament es va convertir en or. Li va oferir al pobre, però aquest es va lamentar que allò era molt poc. L’amic va tocar un lleó de pedra que es va convertir en un lleó d’or massís i ho va agregar al totxo d’or. L’amic va insistir que tots dos regals eren poca cosa.
- “Què més vols, doncs?”, Li va preguntar sorprès el creador de prodigis.
- “Voldria el teu dit!”, Va contestar l’altre.