Hi havia una vegada... un grup de persones que estaven convidades a un banquet en un castell medieval. Era una festa esplèndida, els millors menjars, els vins més costosos ... No faltava l’orquestra. Els convidats tenien molta gana. I un cop tips, en lloc d’anar a casa, continuaven degustant aliments.
Eren tan voraços que es va acabar el menjar. L’amo de la casa va enviar als seus criats, recolzats pels guàrdies de seguretat, a buscar més aliments entre els pobres pagesos de l’entorn.
També el gas va començar a escassejar, i els cuiners van ordenar a alguns criats que tallessin fusta de les columnes i de la teulada per fer foc i continuar cuinant.
Al cap d’una bona estona les columnes cedien i apareixien esquerdes al sostre. Però els servents i els comensals estaven tan absorts en el seu que no s’adonaven de les conseqüències de les seves accions...
Relat anònim que ens fa pensar en que els nostres actes, desemboquen sempre en unes conseqüències determinades. I és que tots, en alguna ocasió no hem assumit la responsabilitat sobre les conseqüències d’aquests. Sovint es defuig de la nostra pròpia responsabilitat i s’atribueix a altres persones o a les circumstàncies...

Un pare estava observant el seu fill petit que intentava moure un test amb flors molt pesat. El petit s’esforçava, suava, però no aconseguia desplaçar el test ni un mil·límetre.
-“Has emprat totes les teves forces?” li va preguntar el pare.
-“Sí”, va respondre el nen.
-“No”, va replicar el pare. “Encara no m’has demanat que t’ajudi”.
Petit relat de Bruno Ferrero que ens recorda que a la vida professional és imprescindible aprendre a identificar tots els elements que obstrueixen el correcte desenvolupament de les tasques, tant pel que fa a les organitzacions com als treballadors.

Un estudiant d’arts marcials es va aproximar al seu mestre amb una pregunta:
- “M’agradaria augmentar el meu coneixement de les arts marcials. A més del que vaig aprendre amb vostè, m’agradaria estudiar amb un altre professor per poder aprendre un altre estil. Què pensa de la meva idea?”.

Hi havia una vegada, ... El fill de cert competent home de negocis, que mostrava signes de gran preocupació. Acostumat com estava a detectar problemes, el pare el va convidar a esmorzar per xerrar tot sol i conduir-lo a explicar-li el que li passava. Indagar, que en efecte, les coses no marxaven bé: La seva carrera, el seu treball, les seves relacions, estaven plenes de traves i el jove se sentia acorralat i impotent.
- “No sé com superar els obstacles”, va confessar, “i no per debilitat, puc assegurar-ho. No conec molts més homes durs que jo, i no obstant això sento que retrocedeixo en comptes d’avançar.”

Hi havia una vegada... un savi que va visitar l’infern. Allà, va veure molta gent asseguda al voltant d’una taula ricament servida. Estava plena d’aliments, a qual més apetitós i exquisit. No obstant això, tots els comensals tenien cara d´afamats i el gest demacrat: Havien de menjar amb escuradents; però no podien, perquè eren uns escuradents tan llargs com un rem. Per això, per més que estiraven el braç, mai aconseguien emportar-se res a la boca.
Impressionat, el savi va sortir de l’infern i va pujar al cel. Amb gran sorpresa, va veure que també hi havia una taula plena de comensals i amb menjars semblants. En aquest cas, però, ningú tenia la cara desencaixada; tots els presents lluïen un semblant alegre; respiraven salut i benestar pels quatre costats. I és que, allà, al cel, cadascú es preocupava d’alimentar amb els llargs escuradents aquell que tenia davant.
Llegenda xinesa, sobre l’ajuda mútua, el cooperativisme, el treball en equip, la col·laboració, la simbiosi o, la suma d’esforços...
Aplicat en el sector empresarial, el terme sinergia significa cooperació.

Segons una vella llegenda, un famós guerrer va de visita a la casa d’un mestre Zen. A l’arribar es presenta a aquest, explicant-li de tots els títols i aprenentatges que ha obtingut en anys de sacrificats i llargs estudis.
Després de tan sensata presentació, li explica que ha vingut a veure’l perquè li ensenyi els secrets del coneixement Zen.
Per tota resposta el mestre es limita a convidar-lo a seure i oferir-li una tassa de te.
Aparentment distret, sense donar mostres de major preocupació, el mestre aboca te a la tassa del guerrer, i continua abocant te encara després que la tassa és plena.
Consternat, el guerrer li adverteix a el mestre que la tassa ja és plena, i que el te s’escorre per la taula.
El mestre li respon amb tranquil·litat:
- “Exactament senyor. Vostè ja ve amb la tassa plena, com podria vostè aprendre alguna cosa?”
Davant l’expressió incrèdula de el guerrer el mestre va emfatitzar:
- “Tret que la seva tassa estigui buida, no podrà aprendre res”