Hi havia una vegada... Un sultà que va somiar que havia perdut totes les seves dents. Al despertar, va fer cridar a un savi perquè interpretés el seu somni.

- “Quina desgràcia, Senyor meu!”, va dir el savi. “Cada dent caiguda representa la pèrdua d’un parent de vostra Majestat.”

- “Quina insolència! Com t’atreveixes a dir-me semblant cosa? Fora d’aquí!, castigueu-lo!”, va cridar el sultà enfurit.

Més tard, el sultà va consultar a un altre savi i li va explicar el que havia somiat. Aquest, després d’escoltar al sultà amb atenció, li va dir:

Hi havia una vegada... Un rei que va rebre com a obsequi dos petits falcons, i els va lliurar al mestre de falconeria perquè els entrenés.

Passats uns mesos, el mestre va informar al rei, que un dels falcons estava perfectament però que a l’altre no sabia que li passava, no s’havia mogut de la branca on el va deixar des del dia de la seva arribada.

Hi havia una vegada, a l’antiga Xina, un extraordinari pintor de gran fama. A les vigílies de l’any del Gall, un ric comerciant va pensar que li agradaria tenir un quadre que representés un gall, pintat per aquest fabulós artista.
Així que es va traslladar on vivia el pintor i li va oferir una molt generosa suma de diners per la tasca. El vell pintor va accedir immediatament, però va posar com a única condició que havia de tornar un any més tard a buscar la seva pintura. El comerciant es va amargar una mica. Hi havia somiat amb tenir el quadre com més aviat i gaudir-lo durant l’any signat per aquest animal. Però com la fama del pintor era tan gran, va decidir acceptar i va tornar a casa sense protestar.

Hi havia una vegada... Un home pobre que es va trobar en el seu camí a un antic amic. Aquest tenia un poder sobrenatural que li permetia fer miracles. Com l’home pobre es queixava de les dificultats de la seva vida, el seu amic va tocar amb el dit un maó que immediatament es va convertir en or. L’hi va oferir a el pobre, però aquest es va lamentar que això era molt poc. L’amic va tocar un lleó de pedra que es va convertir en un lleó d’or massís i el va agregar al maó d’or. L’amic va insistir que tots dos regals eren poca cosa.

Hi havia una vegada... Un home que va trobar el capoll d’una papallona i se’l va endur a casa per poder veure-la quan sortís d’ell. Un dia, va veure que hi havia un petit orifici, i llavors es va asseure a observar durant diverses hores, veient que la papallona lluitava per poder sortir del capoll.
L’home va observar que forcejava durament per poder passar el seu cos a través del petit orifici, fins que va arribar un moment en què va semblar haver cessat la lluita, ja que aparentment no progressava en el seu intent. Semblava que s’havia encallat. Llavors l’home, en la seva bondat, va decidir ajudar a la papallona i amb una petita tisora va tallar la banda de l’orifici del capoll per fer-lo més gran i d’aquesta manera per fi la papallona va poder sortir.
No obstant això, al sortir, tenia el cos molt inflat i unes ales petites i doblegades.

Hi havia una vegada... un grup de persones que estaven convidades a un banquet en un castell medieval. Era una festa esplèndida, els millors menjars, els vins més costosos ... No faltava l’orquestra. Els convidats tenien molta gana. I un cop tips, en lloc d’anar a casa, continuaven degustant aliments.
Eren tan voraços que es va acabar el menjar. L’amo de la casa va enviar als seus criats, recolzats pels guàrdies de seguretat, a buscar més aliments entre els pobres pagesos de l’entorn.
També el gas va començar a escassejar, i els cuiners van ordenar a alguns criats que tallessin fusta de les columnes i de la teulada per fer foc i continuar cuinant.
Al cap d’una bona estona les columnes cedien i apareixien esquerdes al sostre. Però els servents i els comensals estaven tan absorts en el seu que no s’adonaven de les conseqüències de les seves accions...
Relat anònim que ens fa pensar en que els nostres actes, desemboquen sempre en unes conseqüències determinades. I és que tots, en alguna ocasió no hem assumit la responsabilitat sobre les conseqüències d’aquests. Sovint es defuig de la nostra pròpia responsabilitat i s’atribueix a altres persones o a les circumstàncies...