“Va passar en un dels hiverns més freds que va assolar el planeta.
Milers d’animals morien i ja no quedaven grutes disponibles per salvaguardar-se de la temperatura i del vent tan fred.
Diversos eriçons, en veure que moririen si no feien alguna cosa, van decidir agrupar-se per mantenir-se calents. Semblava una gran idea, fins que les pues de cadascú ferien els seus companys més propers. En no poder suportar el dolor, diversos eriçons es van separar i al cap de poc van morir de fred.
El grup d’eriçons va haver de prendre llavors una decisió difícil: romandre junts malgrat les ferides per tenir calor, o distanciar-se i morir de fred.
Aquells que van aprendre a conviure amb el dolor van sobreviure a l’hivern, mentre que els que no van resistir van morir sols a la neu”.
Interesant reflexió presa del filòsof alemany Arthur Schopenhauer.
La paràbola filosòfica de l’eriçó ens descriu la dificultat de les relacions humanes. Si bé és cert que les persones necessitem contacte social amb altres, també ho és que certes relacions properes poden ser perjudicials (com el cas dels eriçons).
La distància ideal de les nostres relacions amb altres seria poder gaudir de la proximitat sense haver de patir el dolor de les pues.
Relacionat amb aquest concepte, s’ha escrit molt que cada ésser individual necessita el seu propi espai privat.
Una altra lectura o conclusió que podríem extreure d’aquesta faula és la referida al suport del dolor.
Sempre s’ha dit, i crec que és cert, que el dolor és quelcom molt subjectiu ja que cadascú ho pot tolerar de manera molt diferent.
Qualsevol relació propera té el risc de ser dolorosa i causar mal. Casos de amors no correspost, desenganys i decepcions amb els nostres parents o amics, males relacions al nostre entorn laboral,... són alguns dels exemples que tots hem patit.
El dolor és intrínsec a la vida mateixa que, igual que els eriçons, hem de patir per continuar vivint. Intentar portar-ho tan bé com puguem perquè la vida continua...