Durant anys, moltes empreses mitjanes han percebut els riscos globals com una realitat relativament llunyana. Crisis sanitàries internacionals, ciberatacs massius o tensions geopolítiques semblaven problemes reservats a grans corporacions amb operacions distribuïdes arreu del món. 

Però aquesta distància cada vegada és més curta.

Aquests dies, el seguiment internacional d’un brot d’hantavirus relacionat amb un creuer a Sud-amèrica ha tornat a evidenciar una realitat que sovint infravalorem: la velocitat amb què un incident localitzat pot convertir-se en una qüestió operativa abans fins i tot que existeixi informació completa sobre què està passant exactament.

Recentment, en una visita a Eurecat amb les comissions d’Indústria i d’Igualtat del Col·legi d'Economistes de Catalunya, vam poder conèixer de prop el funcionament del centre de la mà del seu CEO, Xavier López Lujan. Més enllà de l’activitat, la visita em va portar a una reflexió de fons que va més enllà del cas concret. Quan parlem d’innovació, sovint parlem en realitat de recerca. I no és el mateix. La recerca transforma recursos en coneixement. La innovació transforma aquest coneixement en valor econòmic.

Hi ha debats que aparentment pertanyen a àmbits diferents però que comparteixen una mateixa pregunta de fons: en quines condicions es pot desenvolupar el talent. En les darreres setmanes, aquesta pregunta ha aparegut en dos espais del Col·legi d’Economistes de Catalunya. D’una banda, en el debat sobre la crisi de l’habitatge amb perspectiva de gènere, que evidencia que per a moltes dones l’accés a una llar estable continua sent un factor determinant en la seva autonomia econòmica.

En els darrers anys, els estudis que donen accés a la professió econòmica han mostrat, en conjunt, una composició cada vegada més equilibrada en termes de gènere. Però aquest equilibri no és homogeni. Mentre els graus d’Administració i Direcció d’Empreses han convergit cap a la paritat i altres estudis de gestió inclús la superen, el grau d’Economia l’ha perduda de manera sostinguda recuperant-se lleugerament en els darrers cursos. El sistema, per tant, no forma talent de manera uniforme.
Aquest desajust condiciona el seu recorregut. No per falta de capacitat, sinó perquè determinats continguts, metodologies i referents acaben atraient —o allunyant— talent de manera desigual. Quan això passa, la segmentació no és visible d’inici, però es manifesta amb força a mesura que el recorregut avança.

La majoria d’incidents digitals greus no comencen amb una gran fallada tècnica ni amb errors estructurals previs. Sovint comencen amb una decisió presa amb presses. Un correu que s’obre sense verificar-ne l’origen. Una incidència que es minimitza per no generar alarma. Una informació que no es trasllada a temps a direcció. Una negociació que s’accepta perquè el temps juga en contra. No són errors puntuals, sinó decisions condicionades per la pressió del moment.