Recentment, en una visita a Eurecat amb les comissions d’Indústria i d’Igualtat del Col·legi d'Economistes de Catalunya, vam poder conèixer de prop el funcionament del centre de la mà del seu CEO, Xavier López Lujan. Més enllà de l’activitat, la visita em va portar a una reflexió de fons que va més enllà del cas concret. Quan parlem d’innovació, sovint parlem en realitat de recerca. I no és el mateix. La recerca transforma recursos en coneixement. La innovació transforma aquest coneixement en valor econòmic.
La diferència no és semàntica, és estratègica. El punt rellevant no és si generem coneixement, sinó què fem amb ell des de la direcció de les empreses. Hi ha entorns que han integrat aquesta lògica en el seu model. El País Basc ha construït una política industrial on els centres tecnològics no són només generadors de coneixement, sinó peces actives en la competitivitat empresarial.
A escala global, economies com la Xina operen amb una altra premissa: alinear tecnologia, indústria i recursos amb una visió explícita de llarg termini. No és una qüestió de dimensió. És una qüestió de decisió. Perquè la innovació no passa als laboratoris. Passa a les empreses. I només passa quan algú decideix assumir el risc de portar aquest coneixement al mercat. Aquest és el punt que sovint s’obvia: innovar no és tecnicisme, és decisió de direcció. Decidir innovar implica invertir sense retorn immediat, assumir incertesa i acceptar que no tot funcionarà. Però també és gestionar, de forma conscient, els riscos que aquesta innovació genera i que sovint no són evidents en el moment de decidir.
Cada avenç tecnològic obre oportunitats, però també noves exposicions. La digitalització amplia el ciberrisc. La transformació industrial incrementa la complexitat operativa. I la transició energètica, en un context geopolític tens, posa sobre la taula una qüestió estructural: la dependència. Dependència d’energia, de matèries primeres i de cadenes de subministrament que no controlem. Dependència que pot comprometre la continuïtat del negoci. En aquest context, innovar no és només millorar processos. És també reduir vulnerabilitats i reforçar autonomia.
Podem disposar d’un bon sistema de recerca i capacitat científica. Però si això no es tradueix en decisions empresarials, el sistema queda incomplet. Aquesta és la paradoxa: tenim capacitat per innovar, però no sempre la convertim en avantatge competitiu sostingut. La pregunta rellevant no és si innovem prou. És si innovem amb criteri. Sabem per què innovem? Sabem quin risc assumim? I quin estem ignorant? Perquè innovar no és només avançar. És decidir en quin terreny competir i amb quines regles. En aquest marc, la transversalitat i la diversitat, presents en la visita, no són només valors. Impacten directament en la qualitat de la presa de decisions. Quan la innovació es queda en l’àmbit tècnic, es desconnecta del negoci. Quan entra al comitè de direcció, es converteix en una palanca real de competitivitat. I això és especialment rellevant en territoris com el Penedès.
El repte no és accedir al coneixement. És decidir quan i com incorporar-lo. Perquè innovar no és delegar tecnologia. És integrar-la amb criteri. Disposar d’un ecosistema com el que vaig veure és una oportunitat. Però no és automàtica. Només genera valor quan l’empresa té clar què vol transformar i amb quin impacte. Al final, la diferència no està en el coneixement que es genera. Està en el que decidim fer amb ell.