Durant anys ens han venut una promesa seductora: la tecnologia venia a alliberar-nos. Automatitzar tasques, estalviar temps, reduir esforç i deixar-nos espai per al que és important. En part ho ha aconseguit. Però també ha portat una gran paradoxa.
Se suposava que pensaríem menys en allò feixuc per pensar més en allò valuós. Tanmateix, sovint passa el contrari: deixem d’exercitar capacitats quotidianes i, a canvi, gastem energia mental intentant entendre sistemes que no formen part de la nostra lògica natural.
Recordem menys telèfons, calculem menys, ens orientem menys, escrivim menys per nosaltres mateixos i deleguem petites decisions cada dia. Al mateix temps, hem d’aprendre contrasenyes impossibles, menús confusos, validacions absurdes, aplicacions poc intuïtives i tràmits digitals interminables.

No tot temps passat va ser millor, però fa unes dècades la comunicació dins de les empreses era molt més simple. No hi havia correu electrònic, ni xats corporatius, ni aplicacions de missatgeria. Si calia resoldre un tema, es feia una trucada o es parlava directament. En pocs minuts el problema quedava aclarit.
Amb el temps han anat apareixent noves eines que, en teoria, havien de facilitar el treball. El correu electrònic va permetre comunicar-se amb molta més rapidesa, i després van arribar els xats corporatius, les plataformes de gestió de projectes, les videotrucades i tot un ecosistema d’aplicacions que prometen agilitzar la feina. I, en molts casos, és cert: avui podem parlar amb persones de qualsevol lloc del món de manera immediata i compartir informació amb una facilitat impensable fa només unes dècades.

Fa uns mesos es va fer viral una reflexió de José Elías: davant d’una idea de negoci excessivament complexa, el seu consell era clar —no et compliquis la vida, ven patates. Jo no ho vaig llegir aleshores, però fa pocs dies he vist el comentari d’un dels “afectats”: una persona que havia invertit en aquella empresa i que feia referència directa a aquest consell. I és aquí on la reflexió agafa una altra profunditat. 

En el món professional actual convivim amb persones que ofereixen serveis des de qualsevol punt del planeta. Ja no ens sorprèn. Però l’altre dia em vaig trobar amb una situació que em va fer rumiar: un professional que viu aquí, treballa aquí i es mou en els mateixos cercles que nosaltres… però factura a través d’una empresa als Estats Units. 
No parlo de grans corporacions ni d’influencers que se’n van a Andorra i acaben als titulars. Parlo de gent anònima que, de sobte, apareixen amb una LLC a Delaware com si fos la cosa més natural del món. I aquí és on em va sorgir el dubte que encara em ronda: és moralment correcte contractar els serveis d’algú que comparteix mercat amb tu però decideix no compartir les mateixes regles del joc? 

Les intel·ligències artificials estan transformant el món. Ens diuen que són el futur, que augmenten la productivitat, que ens alleugeriran les tasques tedioses i que crearan noves oportunitats. 
No obstant això, emergeix una paradoxa inquietant: per una banda, per crear aquestes IAs hi ha persones que treballen avui dia en condicions que recorden el passat més fosc i, per l’altra, llegim que la intel·ligència artificial ens deixarà sense feina. 
A Silicon Valley hi ha empreses que demanen als seus empleats treballar 14 hores diàries, de dilluns a dissabte, per desenvolupar-la més ràpidament que la competència. 

Les IAs, a diferència de nosaltres, no dormen, no tenen horari ni prenen cafè, però sí que tenen una cosa en comú amb nosaltres: aprenen. I ho fan constantment. A partir de dades, contextos, patrons i errors. 
Així com les IAs aprenen a suggerir-nos el millor hotel o el regal perfecte, nosaltres també podem entrenar-nos per prendre millors decisions. No cal viure al núvol: n’hi ha prou amb afinar la lògica, observar millor les dades i aplicar pensament estratègic. 
Les IAs no tenen intuïció, però tenen molta, molta, molta memòria.