Vivim temps curiosos. Temps en què molta gent, vagi on vagi, espera trobar una extensió del seu món personal. Ho vam veure amb els endolls a les cafeteries, on hi ha gent que pràcticament hi viu, i ara... amb la música als taxis. 
Fa poc vaig tenir una conversa reveladora amb un taxista. Em va explicar que cada cop més passatgers li demanen que posi la seva música fins i tot si el trajecte dura cinc minuts mal comptats. I no només això: també li “demanen”, per no dir que exigeixen, que pugi el volum. El cotxe no és seu, el conductor tampoc, però el client -naturalment- vol el seu món a mida. 

Aquestes actituds poden semblar anecdòtiques, però en realitat reflecteixen una tendència creixent: la incapacitat d’algunes persones per estar en espais compartits sense imposar-hi els seus gustos. Com si pagar per un servei fos una carta blanca per convertir cada racó en una extensió de la seva bombolla. 
Ens hem acostumat tant que tot estigui pensat per a nosaltres -contingut, temperatura, il·luminació- que qualsevol alteració es viu amb una incomoditat extrema. Hem perdut la tolerància al que no controlem, al que és neutral, al que simplement és diferent. 
Pujar a un taxi no hauria de convertir-nos en propietaris temporals. Igual que no se’ns acudiria demanar canviar la decoració del dentista o l’aroma de l’ascensor, tampoc hauríem de sentir-nos amb dret a exigir la música en un espai que no és nostre. 
I tanmateix, ho fem. Perquè, en el fons, creiem que ens ho mereixem tot. Que hem de tenir la nostra experiència a tot arreu. Que podem viure en una mena de càpsula portàtil on el món exterior no interfereix mai. Però aquesta càpsula, em sap greu dir-ho, de vegades cal deixar-la aparcada. 
Ser passatger també implica això: deixar que algú altre ens porti, en silenci o amb la ràdio posada. Escoltar una cançó que no ens agrada. Acceptar que el món, durant uns minuts, no està fet a la nostra mida. 
Potser, en aquest petit acte de renúncia, hi ha més humanitat de la que ens pensem.