Hem caigut en la greu equivocació d’imaginar la felicitat i l’harmonia humanes com una cosa tova. l’univers adaptat a nosaltres com els pares a un nen mal educat. La realitat és exactament la inversa. La vera pau, l’harmonia i la felicitat humanes, rauen a adaptar perfectament l’home a l’univers. El més adaptat és qui triomfa.
    La realitat natural és dura i difícil. Ha calgut a la natura quinze mil milions d’anys per a “produir” l’home. I l’home primitiu era fort, dur, auster, despert, solidari, creatiu. Lluitaven bona part del dia per proveir-se d’un aliment que els era disputat pels altres animals, vivien a sol i serena, sense matalassos ni coixins, ni aixopluc, ni llum artificial, ni sabates; constantment agredits pel clima pels microbis, pels insectes, per les aranyes, pels escorpins i les serps, per les rapaces i els carnívors.

    L’home natural del paleolític inferior disposava d’empresa, feina, beneficis, estalvi, capital, festa, sacerdoci, matrimoni (el patrimoni degut a la mare!) i seguretat social. No hi renunciarà.

    El cap de cada persona individual era ple de les necessitats i les llibertats del conjunt de l’horda. Encara no estava inventat el personalisme individualista ni propietat provada. El bé sobrer, l’excedent, era automàticament bé comú. Cadascú pensava més en el comú que en ell mateix. Tots eren corresponsables de tot. Cadascú es podia deixar matar per salvar el conjunt. El comú era tot. Comú ve de cum múnere/amb ofrenes, ajuda, defensa (no de cum unitate/amb unitat).

    L’home natural existeix des de fa quatre mil anys per més que hi ha qui en nega l’existència. Els homes d’empresa han destrossat la naturalesa humana amb llur ferotge ritme de producció i molta gent d’esquerra pensen que ja no existeix la naturalesa, que tot està pertorbat per la història artificial de l’home.
    I és cert que no trobaríem cap home considerat com el salvatge pur. Això féu que el pensament marxista, equivocadament a judici de Lluís M. Xirinacs, posés com a única i base i motor de la història humana l’economia. Marx en deia la infraestructura econòmica. Jo, que venia de la ciutat, creia innocentment en la naturalesa pura; ells, que vivien al camp, pensaven rigorosament en termes d’explotació econòmica.

    Els llibres de text ens parlen d’història i de prehistòria humana. Els documents escrits determinaven l’inici de la història en cada lloc. Però l’arqueologia moderna ha desenvolupat tal quantitat de tècniques d’investigació de la realitat primitiva de l’home que el criteri de l’escriptura ha estat abandonat.

    98.- Les tradicions sagrades, els sistemes i cosmovisions filosòfics i, més aplicadament, el dret racional d’una comunitat són signes objectius de la maduració comunitària. Els sacerdots, els intel·lectuals i els juristes són la seva glòria, la seva autoritat ideal. Hem de defensar llur independència. I, en especial, la radical independència de la justícia respecte a l’Estat i la seva accessibilitat gratuïta per a tothom {IDEICA}.

    94.- La comunitat és sincerament humil. Sap morir a si mateixa si la realitat conjunta així li ho demana. Fins i tot: “estimaràs la comunitat enemiga teva”. Sap fondre’s i perdre’s en el mar de l’ecumenisme còsmic, de la fraternitat transcendent. Potser “convé que un poble mori per la salvació dels pobles”. L’internacionalisme comunitari! {NOÜMEN}.

    Ja és a la venda el número 150


     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu