L’home natural del paleolític inferior disposava d’empresa, feina, beneficis, estalvi, capital, festa, sacerdoci, matrimoni (el patrimoni degut a la mare!) i seguretat social. No hi renunciarà.

El cap de cada persona individual era ple de les necessitats i les llibertats del conjunt de l’horda. Encara no estava inventat el personalisme individualista ni propietat provada. El bé sobrer, l’excedent, era automàticament bé comú. Cadascú pensava més en el comú que en ell mateix. Tots eren corresponsables de tot. Cadascú es podia deixar matar per salvar el conjunt. El comú era tot. Comú ve de cum múnere/amb ofrenes, ajuda, defensa (no de cum unitate/amb unitat).

L’autoritat no era poder, ni opressió d’un sobre els altres. Autoritat, ve d’auctóritas i aquesta d’augere, augmentar la vida, els drets, les possibilitats materials i les llibertats de la comunitat.

La societat del paleolític inferior es diu tècnicament viriarcat. Vir és baró, mascle. Arquia és l’autoritat al servei del poble. L’anarquia pertany a la base del poble, on rau la font dels drets, la força, llibertat i fins i tot l’autoritat. En aquells primers temps de la història natural de l’home, arquia i anarquia no estaven renyides com ara. No hi havia poder de l’home sobre l’home. L’autoritat era un autèntic servei social.

L’home havia heretat dels animals superiors la institució del mascle conductor. El baró métgs fort de l’horda exercia la funció de l’autoritat. Mentre la resta de la comunitat badava o menjava, calia que ell vigilés. Quan eren atacats calia que ell sortís el primer a la defensa. Quan mancava aliment calia que ell anés a buscar paratges més ben proveïts. Quan perdien un cadell d’home era ell qui l’havia d’anar a cercar.

Si això és autoritat, qui es presentaria a eleccions actualment? Qui vulgui ser el primer de tots que es faci servidor de tots. Perquè tenia més força o més habilitat que els altres es considerava més en deute envers els altres. Els més forts es barallaven i competien per ocupar el lloc de màxim sacrifici del grup. Avanceu-vos els uns als altres en el servei comú. En realitat allò no representava cap sacrifici del jo perquè no existia l’egoisme. La màxima realització personal consistia a fer avançar més i millor el grup.