Hem caigut en la greu equivocació d’imaginar la felicitat i l’harmonia humanes com una cosa tova. l’univers adaptat a nosaltres com els pares a un nen mal educat. La realitat és exactament la inversa. La vera pau, l’harmonia i la felicitat humanes, rauen a adaptar perfectament l’home a l’univers. El més adaptat és qui triomfa.
La realitat natural és dura i difícil. Ha calgut a la natura quinze mil milions d’anys per a “produir” l’home. I l’home primitiu era fort, dur, auster, despert, solidari, creatiu. Lluitaven bona part del dia per proveir-se d’un aliment que els era disputat pels altres animals, vivien a sol i serena, sense matalassos ni coixins, ni aixopluc, ni llum artificial, ni sabates; constantment agredits pel clima pels microbis, pels insectes, per les aranyes, pels escorpins i les serps, per les rapaces i els carnívors.
Aquell paradís terrenal del paleolític no s’assemblava gens a un jardí d’odalisques com somnien i esperen els àrabs, o un matalàs d’aigua en un llit rodó envoltat de miralls com somnien i desitgen els moderns americans.
Sí, és cert, l’home primitiu ho tenia més fàcil que els animals, per això l’home ha acabat, després d’una llarga i arriscada lluita, imposant-se als animals. Però aquella facilitat no té res a veure amb les facilitats que la nostra civilització concedeix a alguns i fa envejar a altres. Aquesta felicitat venia com a resultat d’un gran esforç. Era, no una felicitat regalada, sinó una felicitat conquerida.
Avui tenim distingits el bé del mal. El bé és un cel de felicitat, el mal és un infern de turments. Aleshores la humanitat encara no coneixien la terrible ciència del bé i del mal. La vida era dura i bella ensems.
La vera felicitat és vèncer resistències. L’home primitiu és un home d’una peça, íntegre i, com diria l’Evangeli, ni bo ni dolent, ni just ni pecador, perfecte, com el Pare celestial que fa sortir el sol sobre els justos i sobre pecadors. No ens enganyem, en això de la civilització no canvia res. Només substitueix l’angoixa d’un llamp de tempestat d’estiu per l’angoixa del venciment d’una lletra de canvi. Aquest és l’ideal real, el paradís de veritat. No ens deixem entabanar pels paradisos de delícies que només són possibles mitjançant inferns de tortura.