Fa uns mesos es va fer viral una reflexió de José Elías: davant d’una idea de negoci excessivament complexa, el seu consell era clar —no et compliquis la vida, ven patates. Jo no ho vaig llegir aleshores, però fa pocs dies he vist el comentari d’un dels “afectats”: una persona que havia invertit en aquella empresa i que feia referència directa a aquest consell. I és aquí on la reflexió agafa una altra profunditat.
El missatge encaixa perfectament amb una lògica empresarial molt estesa: simplificar, ampliar mercat, reduir riscos i centrar-se en allò que és fàcil de produir i de vendre. El problema apareix quan aquest consell es converteix en dogma. Perquè si tots venem patates, el resultat no és una economia més forta, sinó una economia monòtona i fràgil.
El monocultiu —al camp i als negocis— redueix la diversitat, incrementa la competència per preu i exposa el sistema a factors externs. N’hi ha prou que plogui massa perquè les patates es podreixin… i amb elles, la tranquil·litat financera.
No és casual que a Sapiens es plantegi que l’agricultura va ser l’origen de l’ansietat: per primera vegada, el futur depenia de variables incontrolables com el clima o les plagues. Vàrem canviar llibertat per previsió, i previsió per preocupació. Una situació molt semblant a la que es dona avui quan les empreses juguen totes les fitxes a un únic model “segur”.
Davant d’aquesta lògica, convé recordar el valor del que aparentment és improductiu. A La utilitat de l’inútil, Nuccio Ordine defensa que moltes activitats sense rendibilitat immediata sostenen, a llarg termini, la innovació, la cultura i el pensament crític. En termes econòmics: no tot el que és valuós cap en una mètrica trimestral.
L’advertència ja hi era, de manera més literària, a Momo i els seus homes de gris, obsessionats a estalviar temps fins a buidar la vida de contingut. Una economia obsessionada només amb l’eficiència corre exactament el mateix risc.
Simplificar és sensat. Renunciar a la diversitat, no. Perquè algú ha de fer alguna cosa més que patates… o acabarem menjant tots el mateix i preguntant-nos per què el mercat, com el plat, cada vegada és més insípid.