En el món professional actual convivim amb persones que ofereixen serveis des de qualsevol punt del planeta. Ja no ens sorprèn. Però l’altre dia em vaig trobar amb una situació que em va fer rumiar: un professional que viu aquí, treballa aquí i es mou en els mateixos cercles que nosaltres… però factura a través d’una empresa als Estats Units.
No parlo de grans corporacions ni d’influencers que se’n van a Andorra i acaben als titulars. Parlo de gent anònima que, de sobte, apareixen amb una LLC a Delaware com si fos la cosa més natural del món. I aquí és on em va sorgir el dubte que encara em ronda: és moralment correcte contractar els serveis d’algú que comparteix mercat amb tu però decideix no compartir les mateixes regles del joc?
Al cap i a la fi, tots venem. Tots intentem obrir-nos camí. Però també convivim en un ecosistema econòmic que funciona perquè molts complim amb el que toca, renegant constantment —també s’ha de dir—: impostos, quotes, paperassa i responsabilitats. No és glamurós, però manté el sistema dret (un sistema que, per cert, també està una mica obsolet). Quan algú viu aquí, utilitza les infraestructures d’aquí, es beneficia del mercat d’aquí… i tot i així decideix situar el negoci fora, alguna cosa grinyola.
No es tracta de jutjar ningú. Cadascú organitza la seva vida com vol. Però sí que convida a pensar en aquesta línia fina entre la llibertat d’emprendre i la responsabilitat envers l’entorn on un opera. Perquè contractar algú d’aquí que factura des de fora no és el mateix que contractar directament algú que realment viu fora. En el primer cas, l’estalvi d’un l’acaba compensant —indirectament— la resta.
I, sent sincera, també hi ha la qüestió pràctica: treballar amb professionals locals sol donar més tranquil·litat. Les regles són clares, la relació és més directa i la sensació de reciprocitat és real. Potser per això, més enllà de xifres i estructures, la meva intuïció em diu que prefereixo contractar qui juga en el mateix terreny i sota les mateixes condicions.
No hi ha una resposta universal. Però sí una pregunta que mereix més espai del que li donem: fins a quin punt estem disposats a normalitzar decisions que ens beneficien individualment però debiliten allò que és comú?
