Hi ha debats que aparentment pertanyen a àmbits diferents però que comparteixen una mateixa pregunta de fons: en quines condicions es pot desenvolupar el talent. En les darreres setmanes, aquesta pregunta ha aparegut en dos espais del Col·legi d’Economistes de Catalunya. D’una banda, en el debat sobre la crisi de l’habitatge amb perspectiva de gènere, que evidencia que per a moltes dones l’accés a una llar estable continua sent un factor determinant en la seva autonomia econòmica.
De l’altra, en el sisè Fòrum d'Inversió de projectes liderats per dones, que confirma que el talent emprenedor hi és i que cada vegada té més presència en l’ecosistema inversor. Dos àmbits diferents. Però una mateixa qüestió: quines condicions permeten que aquest talent no només existeixi, sinó que pugui créixer. En el cas de l’habitatge, la relació és directa. Quan una part significativa de les dones assumeix més càrregues de cura, trajectòries laborals interrompudes o ingressos més baixos, l’accés a una llar esdevé més fràgil. Aquesta fragilitat no és només social: condiciona la continuïtat professional i la capacitat de prendre decisions a llarg termini. En l’àmbit emprenedor, el debat adopta una altra forma. Els projectes hi són i el capital comença a arribar. Però la qualitat de l’ecosistema no es mesura només pel volum d’inversió, sinó per les condicions en que aquesta es produeix. La conversa mantinguda en el fòrum entre Marta Alsinella Solsona, directora d’EconomistesBAN, i l’emprenedora Diana Ballart Cerdan, CEO de The Smart Lollipop, apuntava en aquesta direcció. No es tracta només de qui accedeix al capital, sinó de com es construeix la relació entre inversor i equip fundador, de quin lideratge es valora i de si l’ecosistema incorpora formes de comunicació més transparents i orientades a la gestió del risc. Aquest punt és clau des d’una perspectiva empresarial. En entorns d’incertesa, la qualitat de la informació i la capacitat de llegir els riscos condicionen les decisions d’inversió i el tipus de projectes que acaben prosperant. Però hi ha un element que sovint queda fora del debat: la responsabilitat que assumeixen les persones que lideren aquests projectes. Dirigir una startup implica responsabilitats legals, econòmiques i de governança davant inversors, equips i mercat. I això és especialment rellevant en empreses en creixement, on cada decisió impacta directament en la continuïtat del projecte. Si es vol avançar cap a un ecosistema més madur, el focus no pot estar només en generar oportunitats. Ha d’estar també en com es gestionen aquestes responsabilitats, en la qualitat de la governança i en les estructures que permeten que el risc no es converteixi en desprotecció. Aquesta mateixa lògica és aplicable a l’habitatge. Sense unes condicions materials mínimes —estabilitat, seguretat, previsibilitat— és difícil construir trajectòries professionals sòlides. Per això, la qüestió no és només si hi ha talent o si hi ha capital. La qüestió és en quines condicions es construeixen les trajectòries professionals i qui pot sostenir-les en el temps. Quan aquestes condicions no són equivalents —en l’accés a l’habitatge, en la continuïtat laboral o en els espais de decisió— el talent no desapareix, però es desplega de manera desigual. La pregunta, per tant, no és només quants projectes es creen o quantes inversions es tanquen. És quines barreres condicionen qui pot assumir responsabilitats, créixer i arribar a decidir.