PENEDÈS ECONÒMIC

Hi havia una vegada... un noi que tenia molt mal caràcter. Ell mateix s’adonava d’això, se sentia malament, patia. Li va demanar consell al seu pare.

El seu pare li va donar una bossa de claus i li va dir que cada vegada que perdés la paciència, hauria de clavar-ne un darrere de la porta.

El primer dia, el noi va clavar 37 claus. Durant els dies que van seguir, a mesura que aprenia a controlar el seu temperament, en clavava cada vegada menys. Va descobrir que era més fàcil dominar-se que clavar claus darrera la porta.

Va arribar el dia en què va poder controlar el seu caràcter durant tot el dia. El seu pare li va suggerir que retirés un clau per cada dia que aconseguís dominar-se.

Els dies van passar, i va poder anunciar al seu pare que no quedaven claus per retirar. L’home el va prendre de la mà, el va portar fins a la porta i li va dir:
Has treballat dur, fill meu, però mira aquests forats a la fusta: mai més serà la mateixa. Cada vegada que perds la paciència, deixes cicatrius com les que veus aquí. Pots insultar algú i retirar el que s’ha dit, però la cicatriu perdurarà per sempre.

Hi havia una vegada... Un home que va perdre la feina. Després de buscar diversos mesos, s’assabenta que a Microsoft necessiten escombriaires. El gerent de relacions industrials li pregunta les seves dades, l’observa escombrar, el felicita i li diu: El lloc és seu. Doni’m el seu e-mail, per informar-li del dia i l’hora en què haurà de presentar-se.
L’home, desconsolat, contesta que no té e-mail, i el gerent de relacions industrials li diu que ho lamenta molt però que si no té correu electrònic, virtualment no existeix, i que, com no existeix, no li pot donar el treball.
L’home surt desesperat, no sap què fer i només té $ 250 a la butxaca. Llavors decideix anar al mercat de proveïment de fruites i verdures i compra un calaix de tomàquets de 10 kg. Va de casa en casa venent el quilo de tomàquets a $ 5. En menys de dues hores ha duplicat els seus diners; repeteix l’operació tres vegades, sopa en un petit restaurant i torna a casa amb $ 150.
S’adona que d’aquesta manera pot sobreviure, i cada dia surt més d’hora i torna més tard. Així duplica, triplica i fins quadruplica els diners en un sol dia. Amb una mica de sort aconsegueix comprar una camioneta, que un any després canvia per un camió; als tres anys, ja té una petita flota de transport.
Després de cinc anys, el bon home és amo d’una de les principals distribuïdores d’aliments del país. Llavors rep un agent d’assegurances i, en acabar la conversa, aquest li demana a l’empresari que li doni la seva adreça electrònica per enviar-li la pòlissa. L’home contesta que no té correu electrònic, i l’agent li diu:
-Si vostè no té correu electrònic i va arribar a construir aquest imperi, no vull imaginar-me el que seria si en té.
I el bon home replica:
-Seria escombriaire de Microsoft.

Hi havia una vegada... En un petit poblat, vivia un captaire molt conegut per tots els seus habitants, per la seva sorprenent capacitat de donar consells i ajudar les persones.
El captaire, només demanava la voluntat per oferir les seves sàvies paraules als habitants del poble.
Tal va arribar a ser la seva fama que el Rei, sorprès pel que li explicaven, va decidir visitar-lo i demanar-li consell. Després de visitar-lo, el Rei va quedar molt satisfet amb els consells del captaire i li va demanar que l’acompanyés a palau perquè pogués ajudar-lo en les tasques del dia a dia.
El captaire va accedir i va marxar a viure a un sumptuós palau.
Cada dia que passava, el Rei es mostrava més satisfet amb l’ajuda del captaire fins que va decidir prescindir de tots els seus consellers.
Un d’aquests consellers, ressentit per la decisió del Rei, va decidir espiar el captaire per descobrir d’on venia la seva capacitat per aconsellar tan sàviament. Per a la seva sorpresa va descobrir que el captaire abandonava el palau al vespre i hi tornava abans de que sortís el sol.
Un bon dia va decidir seguir-lo per veure què feia durant aquestes hores en què s’absentava del palau. Sorprès va veure com el captaire es dirigia al vespre a una cabana que es trobava als afores del palau. Aquí, el captaire es despullava de les seves riques vestidures i es tornava a posar els seus antics vestits. Després es ficava al llit a terra sobre un llit de palla. Al matí, el captaire es tornava a posar les seves riques vestimentes i tornava a palau.
El conseller es va dirigir al captaire i li va preguntar:
“Captaire, quin és el motiu pel qual et prives de les teves riques robes per tornar a posar-te les teves i dorms sobre el dur sòl podent dormir sobre un llit còmode al palau?”.
“Molt senzill”, li va contestar el captaire. “Per no oblidar-me mai del lloc d’on vinc”.

El jove deixeble d’un filòsof savi arriba a casa d’aquest i li diu:
- Escolta mestre, un amic teu va estar parlant de tu amb malvolença...
- Espera! -l´interromp el filòsof - Ja has fet passar per les tres reixes el que vas a explicar-me?
- Les tres reixes?
- Sí. La primera és la VERITAT. Estàs segur que el que vols dir-me és absolutament cert?
- No. Ho vaig sentir comentar a uns veïns.
- Almenys ho hauràs fet passar per la segona reixa, que és la BONDAT. Això que desitges dir-me, és bo per a algú?
- No, en realitat no. Al contrari...
- Ah, vaja! L’última reixa és la NECESSITAT. És necessari fer-me saber això que tant t’inquieta?
- Francament, no.
- Llavors, va dir el savi somrient
- Si no sabem si és veritat, ni bo, ni necessari, oblidem-ho!

Hi havia una vegada... un predicador que, quan era nen, el seu caràcter impulsiu el feia esclatar en còlera a la menor provocació.
Quan finalment es calmava, gairebé sempre se sentia avergonyit i batallava per demanar excuses a qui havia ofès.
Un dia el seu mestre, que el va veure donant justificacions després d’una explosió d’ira a un dels seus companys de classe, el va portar al saló, li va lliurar un full de paper llis i li va dir:
-¡Arruga’l! El noi, no sense certa sorpresa, va obeir i va fer amb el paper una boleta.
-Ara -va tornar a dir-li el mestre- deixa-ho com estava abans.
Per descomptat que no va poder deixar-ho com estava. Per més que tractava, el paper sempre romania ple de plecs i d’arrugues.
Llavors el mestre va rematar dient:
-El cor de les persones és com aquest paper. L’empremta que deixes amb la teva ofensa serà tan difícil d’esborrar com aquestes arrugues i aquests plecs.
Així va aprendre a ser més comprensiu i més pacient, recordant, quan està a punt d’esclatar, l’exemple del paper arrugat.

Hi havia una vegada... Una filla es queixava amb el seu pare sobre la vida. No sabia com seguir endavant i, cansada de lluitar, estava a punt de donar-se per vençuda. Semblava que quan solucionava un problema, n’apareixia un altre.
El pare, un reconegut xef, la va portar a la cuina. Va omplir tres olles amb aigua i les va posar sobre foc fort. Quan el líquid estava bullint, va posar pastanagues a la primera olla, un parell d’ous a la segona, i alguns grans de cafè a la tercera.
La filla va esperar amb impaciència, preguntant-se què estaria fent el seu pare. Als vint minuts ell va apagar el foc, va posar les pastanagues en un recipient i els ous en un altre, va colar el cafè i el va servir en una gerra. Mirant a la seva filla, li va preguntar:
-Estimada, què veus?
-Pastanagues, ous i cafè -va ser la resposta.
Li va demanar que toqués les pastanagues: estaven toves. Després li va dir que trenqués un ou: estava dur. Finalment, li va demanar que tastés el cafè. Ella va somriure, mentre gaudia el ric aroma de la beguda. Humilment, la jove va preguntar:
-Què vol dir això, pare?
-Aquests tres elements -va explicar ell- s’han enfrontat a la mateixa adversitat: l’aigua bullint, i cada un ha reaccionat en forma diferent. La pastanaga, forta i dura, es va tornar dèbil, fàcil de desfer. L’ou era fràgil; la closca fina protegia el seu interior líquid, que després d’estar a l’aigua bullint es va endurir. Els grans de cafè van transformar a l’aigua, convertint-la en la rica beguda que et reconforta i s’escalfa. Què ets tu? -li va preguntar el cuiner a la seva filla-. Quan els problemes truquen a la porta, ¿ets pastanaga, ou o gra de cafè?