Hi havia una vegada... Uns deixebles que estaven embrancats en una discussió sobre la sentència de Lao-Tse:
    “Els que saben no parlen; els que parlen no saben”
    Quan el Mestre va entrar on eren, li van preguntar quin era el significat exacte d’aquelles paraules.
    El mestre els va dir:
    - “Qui de vosaltres coneix la fragància d’una rosa?”
    Tots la coneixien.
    Aleshores els va dir:
    - “Expresseu-ho amb paraules”.
    I tots van guardar silenci.

    “Hi havia una vegada...Un ancià anomenat Chunglang, tenia una petita propietat a la muntanya. Un dia se li va escapar un dels seus cavalls i els veïns es van acostar a manifestar-li el condol.

    Tot i això l’ancià va replicar:

    - “Qui sap si això ha estat una desgràcia!”

    I heus aquí que diversos dies després el cavall va tornar, i portava amb si tota una rajada de magnífics cavalls salvatges. De nou es van presentar els veïns i el van felicitar per la bona sort.

    Però el vell de la muntanya els va dir:

    - “Qui sap si això ha estat un succés afortunat!”

    Explica la llegenda que Alexandre el Gran, gran guerrer i conqueridor, estant en vigílies de la seva mort, va fer cridar els seus generals, anomenats diàdocs, per comunicar-los els seus tres últims desitjos.

    Un cop vinguts tots al seu llit, i envoltat d’ells, va procedir a enumerar els seus requeriments posteriors:

    - Que el taüt fos portat a coll i transportat pels millors metges de l’època.

    - Que els tresors que havia conquerit durant tota la vida, plata, or i pedres precioses, fossin escampats pel camí que portava fins a la seva pròpia tomba.

    - Que les seves mans quedessin balancejant-se a l’aire, fora del taüt, i a la vista de tots.

    Un dels seus generals, sorprès per tan insòlits desitjos, va tenir a bé preguntar a Alexandre quines eren les raons per a semblants desitjos.

    Cert dia, un savi va visitar l’infern. Allà, va veure molta gent asseguda al voltant d’una taula opulentament servida. Estava plena d’aliments apetitosos i exquisits. No obstant, tots els comensals tenien cara de afamats i el gest demacrat: Havien de menjar amb escuradents; però no podien, perquè eren uns escuradents tan llargs com un rem. Per això, per més que estiraven el braç, mai no aconseguien endur-se res a la boca.

    Un crustaci estava molt orgullós de la seva closca. Deia a un peix:
    - “Sí senyor; el meu és un castell molt fort. Quan el tanco, ningú no pot fer més que apuntar-me amb el dit.”
    Així, mentre estaven parlant, es va sentir un xip-xap. El peix va fugir ràpidament, mentre que l’altre es va tancar al seu embolcall.
    Va passar una bona estona i el crustaci va començar a preguntar-se què havia passat.
    Com que tot semblava molt tranquil, va obrir les valves per indagar i va notar que ja no es trobava en el seu mitjà habitual.
    Efectivament, estava al costat de centenars d’altres animals semblants a ell, en una parada del mercat, sota un cartell que deia:
    - “1000 el quilo”

    Hi havia una vegada... un membre de la tribu índia es va presentar furiós davant del seu jefe per informar-lo que estava decidit a prendre venjança d’un enemic que l’havia ofès greument.
    Volia anar-hi immediatament i matar-lo sense pietat!
    El jefe el va escoltar atentament i després li va proposar que anés a fer el que tenia pensat, però, abans de fer-ho, omplis la pipa de tabac i la fumés amb calma al peu de l’arbre sagrat del poble.

    Ja és a la venda el número 140

     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu