Hi havia una vegada... Un científic, que vivia preocupat amb els problemes del món, estava decidit a trobar els mitjans per minorar-los. Passava els seus dies en el seu laboratori a la recerca de respostes per als seus dubtes.
Un dia, el seu fill de sis anys va envair el seu santuari, decidit a ajudar-lo a treballar. El científic, nerviós per la interrupció, li va demanar al nen que anés a jugar a un altre costat. Veient que era impossible treure’l, el pare va pensar en alguna cosa que pogués entretenir-lo. Tot d’una es va trobar amb una revista, on hi havia un mapa amb el món, just el que necessitava. Amb unes tisores, va retallar el mapa en diversos trossos i juntament amb un rotllo de cinta, hi va lliurar al seu fill dient:

Hi havia una vegada... un vidu que vivia amb les seves dues filles curioses i intel·ligents.

Les nenes sempre feien moltes preguntes; alguna d’elles, les sabia respondre, d’altres no.

Ell pretenia oferir-les-hi la millor educació, per tant, va decidir portar a les nenes de vacances amb un savi que vivia a la part alta d’un turó.

El savi sempre responia a totes les preguntes sense ni tan sols dubtar.

Impacients les nenes van decidir inventar una pregunta que ell no sabria respondre.

Llavors, una d’elles va aparèixer amb una bonica papallona blava que faria servir per enganyar al savi.

- Què faràs?

Hi havia una vegada... concretament al segle III abans de Crist, en arribar a la costa fenícia, Alexandre el Gran va haver d’afrontar una de les seves més grans batalles.

En desembarcar, va comprendre que els soldats enemics superaven en quantitat, tres vegades més gran, el seu gran exèrcit.

Els seus homes estaven atemorits i no trobaven motivació per afrontar la lluita; havien perdut la fe i es donaven per derrotats. La por havia acabat amb aquells guerrers invencibles.

Quan Alexandre el Gran va desembarcar a tots els seus homes a la costa enemiga, va donar l’ordre que fossin cremades totes les seves naus.

Hi havia una vegada...  en una zona d’altes muntanyes, una àguila que ensenyava al seu colomí a volar. Aquells dies d’estiu eren benignes i de cel clar.

Un dia, arribada la tardor, el cel es va cobrir de densos núvols negres. El colomí, acostumat a veure el cel i el sol, va fer un crit de desesperació. No veia aquell mantell blau cel amb el seu sol resplendent.

L’àguila, veient això, li va demanar que l’acompanyés. Juntes van remuntar vol en direcció als núvols. Després d’una feixuga travessia, totes dues estaven per sobre dels núvols.

Hi havia una vegada... Un home que estava posant flors a la tomba d’un parent, quan va veure a un xinès posant un plat d’arròs a la tomba veïna. L’home es va dirigir al xinès, i li va preguntar:

- ‘Disculpi senyor, però creu vostè que de veritat el difunt es menjarà l’arròs?

- ‘Si’, va respondre el xinès... ‘Quan el seu vingui a olorar les seves flors.

Respectar altres costums, és quelcom que ens devem entre persones. Som diferents, actuem diferenciadament, pensem diferent en funció al nostre entorn, educació i cultura. Es tracta simplement... de respectar sempre i quan és clar, no afecti a l’altre.

Hi havia una vegada... Dos galls que es barallaven per la preferència de tenir a totes les gallines, fins que un dia, un d’ells en una gran baralla, assolí vèncer l´altre.
El gall perdedor, resignat, es va retirar vençut a un matoll on es va ocultar. D’altra banda, l’orgullós vencedor, per fer gala de la seva esplèndida victòria, va pujar a una pedra alta per cantar amb gran estrèpit.
Al cap de pocs segons, una àguila, va veure a l’orgullós gall, i sense demora, es va llançar sobre aquest per així tenir-lo de sopar.
A la manca del gall guanyador, el gall que havia perdut la baralla, va sortir del seu amagatall i es va quedar amb tot el galliner.

La lliçó d’aquesta faula d’Isop, podria ser: “A qui fa ostentació dels seus propis èxits, no triga a aparèixe qui li prengui”.

I és que certament, presumir de l’èxit obtingut pot convidar a la mirada cobdiciosa d´altres.

L’ésser humà busca sempre per definició innata, exhibir el que considera millor de si mateix o de les seves possessions, amb l’objectiu de sepultar les seves febleses.
Fins aquí, tot normal, natural.

El perill està en travessar la fina línia arribant a l´ostentació. Aquesta qualitat negativa per la qual una persona exhibeix les seves possessions o qualitats amb l’objectiu evident d’aconseguir reconeixement o, en ocasions, fins i tot l´enveja dels altres.

Està directament relacionats amb els nivells d’autoestima.

Referit a l´entorn laboral, res millor que un bon lloc de treball per a refugiar-se en ell i oblidar que no ens valorem pel que som.

Hi ha qui se sent que són la seva feina i això els dona una identitat que els aporta seguretat. “Sóc advocat, sóc metge, sóc director, ...” paraules amb què se sentiran valorats exteriorment. Necessiten sentir-se “algú” perquè si els treus el seu treball senten que no tenen valor. Cal recordar que no som la nostra feina.

Algú amb una sana autoestima i un bon lloc, no se sentirà superior, gaudirà de la seva sort però sense presumir ni aprofitar el seu èxit laboral per sentir-se “algú”.

Igual que amb l’aspecte laboral, qui té una rica economia i moltes possessions materials, pot unir la seva identitat a tota la riquesa material. El tret d’una persona amb una autoestima baixa d’economia alta, seria presumir de les seves pertinences, sobretot, comprant tot el necessari per estar a l’última moda en tots els sentits, ja sigui en la roba, en l’electrònica, etc.

Necessitaran tenir el millor perquè així se sentiran valuosos. Aquest valor no s’adonen que prové del que opinin els altres, per això necessiten exposar el que tenen i presumir, per rebre reconeixement de la societat.