Hi havia una vegada... Uns deixebles que estaven embrancats en una discussió sobre la sentència de Lao-Tse:
“Els que saben no parlen; els que parlen no saben”
Quan el Mestre va entrar on eren, li van preguntar quin era el significat exacte d’aquelles paraules.
El mestre els va dir:
- “Qui de vosaltres coneix la fragància d’una rosa?”
Tots la coneixien.
Aleshores els va dir:
- “Expresseu-ho amb paraules”.
I tots van guardar silenci.

Magnífica cita de Lao-Tse, considerat un dels filòsofs més rellevants de la civilització xinesa del que es creu va viure al segle VI a.C.
Considero que la paraula expressada oralment és la forma més clara i directa de comunicació amb el nostre interlocutor. És el vehicle a través del qual ens comuniquem i establim relacions.
Les paraules són eines que tan sols l’ésser humà pot fer servir intel·ligentment.
Donada la seva importància en qualsevol tipus de relació, ha de ser clara, concreta i concisa, gairebé exacta i que no doni lloc a interpretacions ambigües.
I és per això que no l’hem d’adornar amb continguts superflus. El que puguem transmetre en dues paraules no ho hem de fer amb cinc.
També he cregut sempre que se n’aprèn més i, que és més interessant i enriquidor escoltar que parlar. Possiblement sigui una característica en les persones introvertides, reflexives, observadores i analítiques.
Sigui com sigui, és clar que les persones poc parladores tenen menys possibilitats de “ficar la pota” ja que certament sovint “per la boca mor el peix”.
La conducta d’una persona “parlanxina” denota afany de protagonisme en la conversa i una manca de coneixement que pretén “tapar” o distreure el seu interlocutor parlant en excés.
La prudència en la persona es manifesta en la discreció en parlar, a fi de no dir el que pogués comprometre’l.
La persona prudent, discreta i, potser sàvia mai no es pronunciarà gratuïtament, parlant i sense dir.