Hi havia una vegada... Un home molt ric que va demanar a Sengai que li escrivís alguna cosa per a la continuïtat de la prosperitat de la seva família, de manera que pogués mantenir la seva fortuna de generació en generació.

    Sengai va prendre un llarg full de paper d’arròs i va escriure:

    - “El pare mor, el fill mor, el nét mor”.

    L’home ric es va indignar i es va ofendre:

    - “Jo li vaig demanar que escrivís alguna cosa per a la felicitat de la meva família! Per què va fer una broma d’aquest tipus?”

    Sengai va explicar tranquil·lament:

    - “No vaig pretendre fer bromes. Si abans de la seva mort el seu fill morís, això ho feriria immensament. Si el seu nét se n’anés abans que el seu fill, tant vostè com ell estarien destruïts. Però si la seva família, de generació en generació, mor a l’ordre que li vaig descriure, aquest seria el curs més natural de la vida. Jo dic això veritable riquesa”.

    El poeta Coleridge va rebre un dia la visita d’un admirador.
    Expliquen que en el transcurs de la conversa, va sorgir el tema de la infantesa i l’educació:
    - “Crec”, va afirmar amb rotunditat el visitant, “que s’ha de deixar als infants total llibertat perquè pensin i actuïn des que són molt petits i que puguin prendre les seves pròpies decisions sense que nosaltres intervinguem. Només així podran desenvolupar al màxim tota la seva potencialitat.”
    - “Vine a veure el meu jardí de roses”, li va dir Coleridge, acompanyant el seu admirador fins al jardí.
    En veure’l, el visitant va exclamar:
    - “Però això no és un jardí... això és un pati ple de mala herba!”
    - “Solia estar ple de roses”, va dir el poeta, “però aquest any vaig decidir deixar a les plantes del meu jardí en total llibertat de créixer a plaer sense atendre-les. I aquest és el resultat.”

    Un nen arriba a casa seva i diu: “Mama, puc anar a l’hospital per veure un amic que està malalt?
    - “És clar, però... què té?”
    El fill, amb el cap cot, diu: “Un tumor al cervell”.
    La mare, furiosa, li diu: “I per què vols anar a l’hospital? Vols veure’l morir?” El nen marxa i desapareix.
    Hores més tard, torna vermell de tant plorar, dient: “Oh mare, ha estat tan horrible, ell ha mort davant meu!”
    La mare molesta: “I ara ja estàs feliç? Aquesta és l’escena què volies veure?”
    Una darrera llàgrima cau dels ulls del nen i acompanyada d’un somriure, diu: “Sí mama, molt feliç!” 
    - “He arribat a temps per veure’l somriure i dir-me: Jo sabia que vindries”.

    Cert dia, un vedell va haver de travessar un bosc verge per tornar al seu prat. L’animal va obrir un camí tortuós, ple de corbes, pujant i baixant turons.
    L’endemà, un gos que passava per allà va fer servir aquest mateix sender per travessar el bosc. Després va ser el torn d’un carner, cap d’un ramat, que veient l’espai ja obert va fer que el seu ramat seguís.
    Més tard, els homes van començar a fer servir aquest mateix camí: entraven i sortien, giraven a la dreta i a l’esquerra, baixaven, es desviaven dels obstacles, queixant-se i maleint, amb tota raó. Però no feien res per crear una nova via.
    Després de tant ús, el sender va acabar convertit en una àmplia carretera on els pobres animals es cansaven sota pesades càrregues, obligats a recórrer en tres hores una distància que es podria fer en trenta minuts, si no haguessin seguit la via oberta pel vedell.

    Diu una bella llegenda àrab que dos amics viatjaven pel desert i, en un determinat punt del viatge, tots dos van discutir. Un va acabar donant a l’altre una forta bufetada.
    L’ofès, sense dir res, es va ajupir i va escriure amb els dits a la sorra:
    “Avui el meu millor amic m’ha donat una forta bufetada a la cara”
    Van continuar el trajecte i van arribar a un oasi on van decidir banyar-se. El que havia estat bufetejat i ferit va començar a ofegar-se. L’altre es va llançar a salvar-lo i va evitar que perdés la vida.
    En recuperar-se del possible ofegament, va prendre un estilet i va començar a gravar unes paraules en una pedra enorme. En acabar, es podia llegir:
    “Avui el meu millor amic m’ha salvat la vida”
    Intrigat, el seu amic li va preguntar:
    - “Per què quan et vaig fer mal vas escriure a la sorra i ara escrius en una roca?”
    Somrient, l’altre va respondre:
    - “Quan un gran amic ens ofèn, hem d’escriure l’ofensa a la sorra, on el vent de l’oblit i el perdó s’encarregaran d’esborrar-la i oblidar-la. En canvi, quan un gran amic ens ajuda, o ens passa alguna cosa grandiós, cal gravar-ho a la pedra de la memòria del cor, on cap vent de cap part del món, podrà esborrar-ho.”

    Hi havia una vegada... Uns deixebles que estaven embrancats en una discussió sobre la sentència de Lao-Tse:
    “Els que saben no parlen; els que parlen no saben”
    Quan el Mestre va entrar on eren, li van preguntar quin era el significat exacte d’aquelles paraules.
    El mestre els va dir:
    - “Qui de vosaltres coneix la fragància d’una rosa?”
    Tots la coneixien.
    Aleshores els va dir:
    - “Expresseu-ho amb paraules”.
    I tots van guardar silenci.

    Ja és a la venda el número 134

     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu