“Hi havia una vegada, algun lloc que podria ser qualsevol lloc, i en un temps que podria ser qualsevol temps, un bonic jardí, amb pomeres, tarongers, pereres i bellíssims rosers, tots ells feliços i satisfets. Tot era alegria al jardí, excepte per un arbre profundament trist. El pobre tenia un problema: No sabia qui era.
    - “El que et falta és concentració”, li deia la pomera. “Si realment ho intentes, podràs tenir saboroses pomes. Veus què fàcil és?”
    - “No ho escoltis”, exigia el roser, “és més senzill tenir roses i veus que belles són?”
    I l’arbre desesperat intentava tot el que li suggerien i, com que no aconseguia ser com els altres, se sentia cada cop més frustrat.
    Un dia va arribar fins al jardí el mussol, la més sàvia de les aus, i en veure la desesperació de l’arbre, va exclamar:

    “En certa ocasió, es van reunir tots els Déus i van decidir crear l’home i la dona, i van planejar fer-ho a imatge i semblança seva.
    Aleshores un d’ells va dir:
    - “Esperin, si els fem a la nostra imatge i semblança, tindran un cos igual al nostre, força i intel·ligència igual a la nostra… hem de pensar en alguna cosa que els diferenciï de nosaltres, ja que, si no és així, estarem creant nous déus. Els hem de treure alguna cosa, però… què els traiem?”
    Després de molt pensar-ne un altre va dir:
    - “Ja sé, els traurem la felicitat! però el problema serà on amagar-la perquè no la trobin mai”.
    Va proposar el primer:

    Hi havia una vegada,... un home que buscava la veritat.
    Un bon dia va arribar a un lloc on cremava una innombrable quantitat d’espelmes d’oli.
    Aquestes eren cuidades per un ancià que, davant la curiositat d’aquest individu, va respondre que aquest era el lloc de la veritat absoluta.
    Aquell li va preguntar què significaven les seves paraules, i va respondre que cada espelma reflectia la vida de cada individu sobre la terra: a mesura que es consumeix l’oli, menys temps de vida li queda.
    L’home li va preguntar si li podia indicar quina era la d´ell.

    Hi havia una vegada... en un bosc vivien a prop un roure i un salze. 
    El roure era gran i majestuós, fort i alt, i cada dia presumia del seu poder davant el salze, el qual davant una petita bufada de vent es deixava doblegar. El gran roure li deia: “Fixa’t en mi, petit i fràgil salze, no em doblego davant de res ni ningú”.
    Però una nit va haver-hi una gran tempesta, amb forts vents. El roure, fidel als seus principis, es va mantenir ferm, mentre que el salze simplement es va inclinar i el va deixar passar. 
    Aquell matí, el roure va aparèixer arrencat, mentre que el salze estava igual que abans.

    Una mare va portar el seu fill de sis anys a casa de Mahatma Gandhi, i li va suplicar:
    - “Li prego, Mahatma. Digueu al meu fill que no mengi més sucre, és diabètic i arrisca la seva vida fent-ho. A mi ja no em fa cas i pateixo per ell. Sé que li farà cas, perquè l’admira.”
    Gandhi va reflexionar i va dir:
    - “Ho sento senyora. Ara no ho puc fer. Porteu el vostre fill d’aquí a quinze dies.”
    Sorpresa la dona li va donar les gràcies i li va prometre que faria allò que li havia demanat. Quinze dies després, va tornar amb el fill. Gandhi va mirar el noi als ulls i, amb autoritat, li va dir:
    - “Noi, deixa de menjar sucre. T’estàs fent mal.”
    Agraïda, però estranyada, la mare va preguntar:
    - “Per què em va demanar que el portés dues setmanes després? Podria haver-li dit el mateix el primer dia.”
    Gandhi va respondre:
    - “Fa quinze dies, jo menjava sucre.”

    Josep, de vuitanta anys, estava cavant al jardí del darrere de casa seva. Un veí que el va veure cavar, ple de curiositat, li va preguntar:
    -“Què estàs fent, Josep?”
    - “Plantaré cocoters”, va contestar l’octogenari.
    - “Esperes arribar a menjar els cocos que donin aquests arbres?”, va dir amb sorna el seu veí.
    - “Probablement no, però tota la vida he menjat cocos d’arbres que no havia plantat. I això hauria estat impossible si altres persones no haguessin fet abans allò que jo estic fent ara. Només estic pagant el deute que tinc contret amb ells.”

    Ja és a la venda el número 139

     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu