En el seu breviari del desassossec Pessoa ens fa veure que l’objectiu d’un vaixell no és la navegació; la seva finalitat és arribar a port.
Del més il·lustre dels literats lisboetes sempre recordaré el relat d’aquell banquer anarquista, a cavall de la rebequeria social i el catecisme de la usura. Anarquista però intel·ligent! Així justificava, ell mateix, el suposat oxímoron existencial.
Economia i societat haurien d’anar plegades. En canvi, l’una sembla esquerrana i l’altra manxola. Cada vegada és major l’asimetria entre totes dues. Així, mentre la ciutadania es neguiteja per tantes i quantes adversitats, als despatxos es projecten creixements i es gestionen recursos per treure’n més profit, sigui quin sigui el cost d’oportunitat.

Sense anar més lluny, què li preocupa a la gent del vostre entorn? Què els provoca desassossec? M’ajudeu a fer la llista? Alguns no troben la feina que voldrien; altres han de marxar fora perquè no poden accedir a un habitatge adient; molts altres no arriben a final de mes...
Qui els pot explicar, de manera entenedora, per què les entitats bancàries declaren beneficis astronòmics mentre els de riu avall en prou feines poden pagar les hipoteques i d’altres senten l’ofec de les necessitats més bàsiques?
Qui pot fer entendre al comú de la ciutadania, en mode raonable, per què certes instàncies de l’estament polític centren el debat en qüestions que no tenen res a veure amb les prioritats de la majoria de la població?
No fa pas gaire, aquí i més enllà, el sistema sanitari va quedar en evidència. Ara i adés ja no se’n parla. Avui, la maltempsada ens porta de crani amb la sequera. Es palesen el dèficit d’inversions i l’obsolescència de bona part de les infraestructures, amb tants malbarataments com ineficiències. És ben sabut que quan plogui de valent ja no ens en recordarem d’aquests desficis; fins a la pròxima secada.
El CEO acaba de publicar l’Enquesta sobre Valors a Catalunya. No vull dir que em sembla un estudi tant irrellevant com innecessari. No sé si aporta res de nou. Em quedo, això sí, amb una dada que corrobora l’actitud conformista i fins i tot complaent de la nostra societat: el 84% de la ciutadania diu que se sent molt feliç (18%) o bastant feliç (66%). No us sorprèn? Potser és que els plaers mundans i les emocions lascives, tot i el temps de Quaresma, apaivaguen la mala llet del personal.
Pel que fa al nivell de confiança amb les institucions, la mateixa enquesta revela que l’única institució que mereix un aprovat és la policia, tot i que molt justet en la nota de valoració. Per contra, la desconfiança més accentuada recau en el sistema judicial, els partits polítics i, la que més, els partits polítics. Us sorprèn?
En canvi, el 51% de les persones enquestades està molt o bastant interessada en els afers polítics; tant és així que quan es pregunta quins haurien de ser els objectius més importants pel país en els anys vinents es prioritza la participació ciutadana en les decisions importants del país, seguida de prop per la necessitat de combatre la inflació; vet aquí!.
N’hi ha més, encara. Entre els objectius socials, el més popular és el d’aconseguir una societat menys impersonal i més humana. El segon dels anhels socials, segons l’estudi del CEO, és l’estabilitat de l’economia; ves per on!
Finalment, a l’Enquesta de Valors es llegeix que el 73% de la població enquestada es mostra molt o bastant orgullosa de ser catalana, mentre que aquest percentatge baixa fins al 46% quan demanen per l’orgull de ser espanyol. Pel que fa al sentiment europeu, un 65% expressa sentir-se’n molt o bastant orgullós.
Entre tantes desavinences i contrastos, no ens hauria d’estranyar que els veïns dels barris se’n desentenguin i s’apuntin al Coti x Coti, que no és res més que una provocació en forma de sardana-reggaeton i no deixa de ser una cançó irreverent per a segons qui i alhora una platxèria per a uns altres.
Mare de Déu, quant de mal estan fent aquests tiets!