Del genial Franz de Copenhaguen avui dia diríem que és un friqui. La seva marca, en canvi, ha perdurat en la parla col·loquial per qualificar “d’invent del TBO” qualsevol objecte més o menys estrafolari; sobretot quan es tracta d’un estri o artefacte que no serveix per a res. També el professor Bacterio va reblar el clau de l’imaginatiu més estrambòtic fins a posar en perill la integritat dels infactibles Mortadelo i Filemón.  

Perquè puguin ser tingudes en compte les invencions han de cobrir necessitats o bé resoldre problemes; no pas crear-ne de nous. També a l’hora de posar nom a les coses cal resoldre moltes equacions; tant o més quan incumbeix a interessos dissemblants. 
Sovint es diu que el nom no fa la cosa però vet aquí que qualsevol cosa exigeix un nom per ser identificada i anomenada. D’aquí, el concepte de marca. Aquests darrers dies de setembre s’ha festejat el desè aniversari d’un invent tan agosarat com necessari, Costa Barcelona.

Deu anys després, la marca Costa Barcelona no es discuteix. Són dues sabates, Costa i Barcelona, per a dos peus que no han deixat de progressar degudament fins a aconseguir el propòsit primigeni: identificar un territori prou heterogeni i embolcallar-lo en una estratègia única de màrqueting.

Recordo haver assistit a un dels tants conclaves que es van arribar a fer per consensuar la idoneïtat de la nova marca. La fumata blanca va trigar més del que us penseu. Aquella vegada la reunió va ser llarga perquè es van escoltar els parers d’unes i altres; entre ells, diversos representants polítics dels municipis implicats i també directius d’entitats associatives, d’aquelles que fabriquen el producte turístic, oxímoron de raça. 

El cas és que la reunió semblava arribar al final i tot feia pensar que encertadament ja es donava per beneït el naming de Costa Barcelona. Més d’un dels assistents ja s’havia aixecat de la cadira quan sobtadament algú va dir “no estic d’acord!”. Va ser un cop de puny dialèctic, una mena de ganxet de dreta que va estabornir els presents. 

El personatge transgressor va ser un alcalde del Penedès. La seva rebequeria d’improvís suposava l’eclosió d’aquell clam matusser que tant mal ens ha fet; allò de “Penedès o res”. 

D’una banda, des d’aquesta comarca no es veia amb bons ulls la definició turística perquè es supeditava a la semàntica de costa o litoral. D’una altra, la tossuderia més naïf pretenia afegir el terme Penedès a la nova denominació turística. El binomi Costa Barcelona es feia indigest per a segons qui, o això feia veure. 

Finalment es va arribar a un acord, després de negociar-ho amb tisores de podar i guants de seda. Sempre he pensat que aquella fugida d’estudi del batlle penedesenc va ser degudament indemnitzada i que aquesta comarca en va sortir guanyant, amb escreix. En voleu una prova? Entreu al web de Costa Barcelona i veureu que l’Alt Penedès té més protagonisme que el Garraf, tot i que aquesta comarca veïna és una demarcació reconeguda turísticament.

No podem fer altra cosa que lloar l’astúcia de l’alcalde dissident -avui dia ja no és alcalde però no sé si és tant o més barrut- i arraconem l’anècdota. Comptat i debatut, l’Alt Penedès és un dels territoris que componen la marca Costa Barcelona, al costat del Baix Llobregat, el Maresme, el Garraf i... el Vallès Occidental i el Vallès Oriental! És a dir, sis comarques, de les quals tres no ensumen el mar ni el veuen; en tot cas, són costa amunt!

Així i tot, i més enllà que alguns territoris facin pujada o baixada, l’atreviment per part de Diputació de Barcelona va ser meritori i cent vint mesos més tard els resultats són del tot favorables. L’invent era necessari i ha esdevingut de major utilitat, tot i que són inevitables les asimetries i per bé que no sempre es mira amb la mateixa lent, segons qui sigui l’observador de torn.
Si ho portem a port, no ens haurien d’estranyar els desequilibris de notorietat. Sense anar més lluny, per què mai no ha estat possible una estratègia comuna pel que fa al màrqueting turístic del Garraf i l’Alt Penedès? Tothom hi sortiria guanyant; o gairebé tothom, perquè sempre notarem l’alè dels patrioters renuents.