Isidre Also Torrents

    Pixar-se a la porta

    Per què els gossos s’orinen a la porta de les esglésies? Els gossos abans sempre anaven a missa, tant, que es pot dir que moltes persones no hi podien entrar, de tants gossos que hi havia. Els capellans els van privar l’entrada i van manar els sagristans que no els deixessin entrar. Aquesta decisió indignà els gossos, que van acordar anar a Roma a queixar-se al Papa. El Papa els va rebre molt bé i, escoltada la seva protesta, va donar la raó als capellans. Els gossos, indignats, van convertir en malícia i antipatia tot el que fins aleshores havia estat simpatia, i van decidir, sempre que passessin per davant d’una església, orinar-s’hi a la porta, i encara es pot dir que ho fan.

    Aquesta que heu llegit és una rondalla recollida per Joan Amades en el seu Folklore de Catalunya. El text és de fa 100 anys, tot just.
    Avui dia la rondallística és més permissiva amb els gossos i potser no tant amb els capellans, gremi del què se’n parla massa en relació amb segons quines pràctiques, molt més indignants. També hi ha molt bona gent, segurament, en el clergat; com hi deu haver gossos que mai no gosarien molestar el Papa amb les seves reivindicacions. L’únic que no ha canviat és que el summe pontífex continua donant la raó als capellans. No s’entendria, d’una altra manera.
    Resulta que hem deixat enrere els comicis municipals i hem esclarit les posicions d’unes i altres. Des del galliner al què ens sotmet el nostre paper com a electors hem seguit amb un cert interès l’escenografia dels pactes -i el sainet d’alguns impactes- fins a la formació dels nous equips de govern; per bé o per malament, quatre anys per endavant. Els alcaldes i les alcaldesses, però també els elegits per a assumir les tasques dels respectius cartipassos, hauran de respondre a la confiança i obeir el seu compromís de fer-ho el millor possible. Si no ho fan, tampoc passarà res; que qui dies passa anys empeny.
    En el seu desassossec Pessoa reflexionava sobre l’objectiu d’un vaixell, que no és pas el fet de navegar sinó arribar a la seva destinació. Així, les noves tripulacions dels nostres consistoris haurien de portar les naus a bon port, siguin quines siguin les derives de la navegació. Servioles i grumets també haurien de fer bé la seva feina; cosa que caldria esperar i sovint acaba per desesperar.
    Ens preocupa quan veiem que en alguns ajuntaments el repartiment de carteres recau en molt pocs i que aquests han d’assumir el rol de regidors orquestra. Més enllà de la seva capacitat -que no hauríem de posar en dubte- als edils dels governs minúsculs els cal uns quants faristols i mantes batutes per portar a terme la seva missió. En el cas dels municipis més grans -per tant, amb càrregues administratives i estructurals de major dimensió- no podem augurar res de bo quan el mateix regidor o la mateixa regidora ha de tocar alhora els platerets i la trompeta.
    Si tenim en compte el color salmonat d’aquest periòdic que teniu a les mans ens hem de referir als assumptes que tenen a veure amb l’activitat econòmica. És en aquest sentit que no ens quedem massa tranquils quan llegim que un mateix responsable polític ha hagut d’acceptar l’encàrrec de gestionar els assumptes de desenvolupament econòmic -ara també en diuen projecció de ciutat, perquè la política no està exempta d’esnobismes- i que en la seva àrea de competències s’insereix un aiguabarreig de carpetes; des del comerç, el turisme i la indústria fins a l’ocupació, l’educació, l’esport i fins i tot la internacionalitat. Sembla de bojos!
    Ens provoca tanta o major alerta el disseny d’un cartipàs municipal amb efectes de repartidora. A diferència dels anteriors, són aquells casos en els què l’acord de govern involucra una miríada de grups -deixeu-me fer servir la hipèrbole- i, conseqüentment, tot un reguitzell de càrrecs que esperen amb avidesa l’assignació d’una parcel·la, qualsevulla. La distribució de carpetes pot arribar a ser esperpèntica de mena; molt més si tenim en compte la tendència a promoure regidories estanques, sense relació entre elles. Així, ens podem astorar en veure que hi ha un titular d’empresa que no té res a veure amb el d’indústria i que ni un ni l’altre intervenen en els assumptes de comerç o de turisme, per exemple. De nou, sembla de bojos!
    Davant d’aquests desoris l’estament gallinaci no pot fer una altra cosa que reaccionar amb estoïcisme i resignació, perquè ens asseguren els àugurs que a hores d’ara no s’entreveu cap reacció hostil, com ho seria que els electors es pixessin a la porta d’alguns ajuntaments.

    Ja és a la venda el número 139

     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu