“De repente el grillo del teléfono se orina en el gran regazo burocrático.” Aquesta ocurrència va ser d’en Valle-Inclán, en el seu Luces de Bohemia. L’inventor del relat esperpèntic no es podria imaginar que arribaria un dia en el què la secta dels buròcrates es pixaria al clatell dels productors.

Max Weber teoritzava sobre l’ideal de la burocràcia en el sentit que, davant d’altres maneres d’organitzar el treball, aquesta era precisa, ràpida, uniforme i, a més, suposava un estalvi de despeses objectives i personals. Res d’això ha perdurat; ans al contrari.

Mai no he dissimulat la meva aversió per la cultura del procediment. Procuro obeir els reglaments i defenso la seva existència, és clar que sí, però sovint m’he rebel·lat davant els imperatius inexplicables dels buròcrates. S’han fet els amos i, com a conseqüència, la factura cada vegada és més cara per a les nostres economies.

Transvesteixo una sentència que he fet meva en altres intervencions per afirmar que el món ha evolucionat gràcies a la tècnica i malgrat la burocràcia. És el mateix que dir que el progrés és degut a l’intel·lecte i l’acció; per contra, la dictadura de la norma no fa altra cosa que castigar les iniciatives i arraconar els projectes.

Acceptem que cal posar-hi ordre i saludem els marcs reguladors en les activitats dels sectors privats i públics. També estem d’acord en la necessària observança de les bones pràctiques i la detecció de conductes indegudes.

Qui ho discuteix?
No podem acceptar, però, el fet que la burocràcia hagi esdevingut la santa inquisició del segle XXI. Ja es satiritzava fa dos-cents anys; entre d’altres, per l’ínclit Larra, que va excel·lir amb aquell “vuelva usted mañana”. Aquest va ser un dels primers al·legats que alertaven d’un fenomen emergent. Avui dia el despotisme del tràmit s’ha tornat infernal.

Les persones que promouen negocis, les emprenedores, les que poden invertir i, en general, aquelles que volen contribuir al seu entorn pateixen la inclemència d’un sistema que arrenglera les traves i multiplica els topalls. 

Com a paroxisme més extravagant, Michel Houellebecq no se’n està de dir a Serotonina que “l’objectiu de l’administració és reduir al màxim les teves possibilitats de vida, això si no aconsegueix purament i simplement destruir-la. Des del punt de vista administratiu un bon administrat és un administrat mort, ...”

El cas és que no podem combatre la litúrgia abominable dels expedients incoats per assalariats contraproduents, per no dir improductius. No tenim eines per revertir un escenari en el què des dels despatxos s’anul·len les ganes de fer. No es pot construir una economia amb franctiradors de l’administració disposats a intervenir per barrar el pas.

La burocràcia s’ha engrandit fins a sotmetre les funcions productives a la dictadura del formulisme perquè ha trobat camp per recórrer i res ha impedit el seu avenç. Només l’estament polític hauria pogut impedir la tirania del tràmit dilatori. La falta de determinació, d’una banda, i el fet que la mateixa classe política ha estat massa sovint inculpada per la comissió de males arts i pràctiques discutibles han forjat els fonaments d’aquest gran entramat insolent que avui patim totes.

El problema s’accentua encara més quan ens adonem que la hipèrbole fiscalitzadora i el control malaltís dels procediments no evita els escàndols de frau i prevaricació. Només s’aconsegueix retardar el funcionament de les coses, sense que ningú reprovi o qüestioni la ineficàcia del sistema.

La instal·lació d’un final de carrera, propi d’un procés productiu per regular el funcionament d’una màquina i prevenir alteracions, s’ha traduït en el cas del tràmit administratiu en forma d’interrupcions advocadesques i pontifícies que no fan altra cosa que fer perdre la paciència i posar a prova la resignació de la ciutadania.

Deixo el paràgraf final per proposar un debat impossible. Com estem de burocràcia en la inevitable i inefable vegueria del Penedès? Ens guanyen els procediments o encara som capaços d’avantposar les ganes de fer? En definitiva, som una terra de mesells o som capaços de gestionar-nos sense entrebancs?